De cartells n’és ple!

 

De cartells n’és ple!

És la pell de les parets

vestit de paper.

Canta memòria

 

Canta memòria

el seu record i viu-la com

sempre de nou.

No desapareix

 

No desapareix,

l’oblit no la guanyarà,

sempre memòria!

Em truques i em dius

 

Em truques i em dius

que et convidi a menjar.

Que tens ganes de veure’m.

De donar-me un petó d’amagat.

De jugar els dits amb els dits.

De mirar-nos sense parar.

Em truques i em dius

que els nostres cossos

s’ajuntaran innocentment.

No em pots prometre res més.

I el meu cor malalt

bota d’alegria en sentir la teva veu.

De pensar que ara si

estarem sols en mig de tots.

Que ens ho direm tot a cop

de mirades i llavis juganers.

En dius que vens

i fins el cel escombra

els núvol tendenciosos

i fa treure la cara al sol

mentre li diu,

mira es tornaran a trobar.

El cantó hi és

 

El cantó hi és,

caminar per arribar

és un motiu.

Avui fa un any

 

Avui fa un any,

i elles soles

et recorden a cada instant.

Et visiten a la ciutat dels morts,

al ritme de les flors mortes,

per canviar-les,

i preguen,

i ploren,

i sorgeixen records

que semblen nous de lluents

que estan de tant recordar.

Li netegeu el balcó

sota la seva foto

i sense donar-se’n

del tot de prompte

els dits s’estiren

per tocar la galta dura

de la foto impresa,

enganxada en el marbre.

Avui fa un any

i res ha canviat,

t’estimen com aquell dia

 i el dia d’abans.

I torna a sorgir una llàgrima de nou.

Recullen els draps

i els papers que han sobrat.

I s’acomiaden dient el teu nom

com quan sortien de casa

per anar a comprar.

Ara no et demana

que preparis el dina o el sopar,

ara l’aperitiu

de cada jorn de visita

són les llàgrimes

que s’eixuga traient

un mocador de la boca

de la màniga.

I repeteix el nom,

i repeteix el comiat.