És un barri vell

 

És un barri vell

vestit amb persones grans

que donen el pas.

De cartells n’és ple!

 

De cartells n’és ple!

És la pell de les parets

vestit de paper.

Canta memòria

 

Canta memòria

el seu record i viu-la com

sempre de nou.

No desapareix

 

No desapareix,

l’oblit no la guanyarà,

sempre memòria!

Em truques i em dius

 

Em truques i em dius

que et convidi a menjar.

Que tens ganes de veure’m.

De donar-me un petó d’amagat.

De jugar els dits amb els dits.

De mirar-nos sense parar.

Em truques i em dius

que els nostres cossos

s’ajuntaran innocentment.

No em pots prometre res més.

I el meu cor malalt

bota d’alegria en sentir la teva veu.

De pensar que ara si

estarem sols en mig de tots.

Que ens ho direm tot a cop

de mirades i llavis juganers.

En dius que vens

i fins el cel escombra

els núvol tendenciosos

i fa treure la cara al sol

mentre li diu,

mira es tornaran a trobar.

El cantó hi és

 

El cantó hi és,

caminar per arribar

és un motiu.

Avui fa un any

 

Avui fa un any,

i elles soles

et recorden a cada instant.

Et visiten a la ciutat dels morts,

al ritme de les flors mortes,

per canviar-les,

i preguen,

i ploren,

i sorgeixen records

que semblen nous de lluents

que estan de tant recordar.

Li netegeu el balcó

sota la seva foto

i sense donar-se’n

del tot de prompte

els dits s’estiren

per tocar la galta dura

de la foto impresa,

enganxada en el marbre.

Avui fa un any

i res ha canviat,

t’estimen com aquell dia

 i el dia d’abans.

I torna a sorgir una llàgrima de nou.

Recullen els draps

i els papers que han sobrat.

I s’acomiaden dient el teu nom

com quan sortien de casa

per anar a comprar.

Ara no et demana

que preparis el dina o el sopar,

ara l’aperitiu

de cada jorn de visita

són les llàgrimes

que s’eixuga traient

un mocador de la boca

de la màniga.

I repeteix el nom,

i repeteix el comiat.