A espatlles dels estels

A espatlles dels estels
guardo dins meu
amagats tots els sentiments
que no han sortir:
prohibit tenir-los,
prohibit dir-t’ho,
impensable sentir-ho
dels teus llavis.
Amagats els secrets de l’estima
que guardo en el silenci
de les nits fosques i els dies nuvolats,
grisos com l’existència
a la qua em veig abocat.
A espatlles de la gent
m’amago per estimar-te,
secret callat dins la boira
que m’embolcalla
fugint de mirades
que em traeixen i mots
que espelleten
de viu en viu el cor adolorit.
Tinc sense voler tenir
el millor secret amagat
per mi ben endins
i tot i així en sento trist,
molt trist.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/06/secreto.html

I mentre voles més enllà

I mentre voles més enllà
del meu territori,
acoto el cap
i faig una sonada,
dormo
amb la tranqui-la creença
que tornaràs,
més sàvia,
per estimar-me.
Dormo
mentre voles més enllà
de llunes i mars,
tot sabent
que ets més que mai
a la meva vora.

http://logosjuris.blogspot.com/2010/06/ir.html
http://logosjuris.blogspot.com/2010/06/si-me-despiertas.html

I tot i així hem pintat el silenci

I tot i així hem pintat el silenci
amb els colors de l’oblit
en nits de lluna nova
on els estels son diamants diminuts
en una mina de carbó abandonada.
I es trenca de nou el silenci
quan cruix la teva pell amb la meva
com dos papers de vidre
que es gasten l’un amb l’altre
en una lluita sense sentit.
I cau de nou el silenci entre nosaltres,
quan les mudes paraules mortes
s’esbiaixen cercant un sexe absent
a les trèmules demandes.
Són els silencis més abjectes de tots,
fruits del desafecte que em duu camí avant.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/06/palabra-moribunda.html

Hores

Hores...
Les lloses del temps
que trepitgem
sense adonar-nos
que mai ho tornarem a fer.
Ingràvides en un espai fosc
on no veiem el que hi ha davant,
barreja de fetge i fel
i estones de sucre i mel.
Hores...
Les més perdudes,
les més anhelades,
les més compartides,
les més temudes.
Hores...
Sorra que s’escapa
entre els dits
de la gegantesca mà
que és la nostra vida.
Hores...
De solitud,
d’esperança,
de precs,
d’enyor,
de...
Hores...
Que neixen i es marceixen
al nostre voltant
com primerenques
flors de primavera.
Hores...

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/06/horas.html

Com un poltre rebel

Com un poltre rebel,
piques els cascs
en l’empedrat
de la meva memòria
i refuses esser només
un record més.
Piques ben fort
les peülles al terra
i repiquen els sons
dins meu,
cada cop un instant
viscut amb tu i per tu,
i amb cada retruc el batec
d’un cor enamorat,
fa brollar pel cap baix
dels ulls aquell broll salat
que em demanes en ta absència
i no clavat
que et duc plantada
fins a la soca-rel del cor
des de la primera mirada.
I em demanes que no t’oblidi,
si abans m’oblidaria de viure,
que perdre un moment
de no sentir-te
que ets a la vora
o ben endins.
Com un poltre rebel
lluites en va per la teva memòria
una batalla perduda...

http://mariangardi.blogspot.com/2010/06/cultivarme-en-tu-humedad.html#comments

Va tancant-se el piano

Va tancant-se el piano
alhora que es clouen
com parpelles
els fanals del carrer.
Reflecteix la llum
dels primers raigs de sol
els tolls de l’aigua en netejar-lo,
mentre les velles escombres
arrosseguen com poden
les restes de les fulles i els papers
que la nit en la seva bestreta
ha deixat abandonats
entre la disbauxa dels minuts
que corren de festa en festa.
Va sonant el piano
en una cloenda matinal
a despit del ritme cloquejant
dels meus peus
sobre el ferm moll del carrer,
mentre la resta del cos
sospita la soledat
que trobarà en arribar a la llar,
per dir-li amb algun nom,
on reposaran els ossos
una estona abocats
de qualsevol manera
sobre un llit fred ple de ferides
per on s’escapa la resta d’amor
que hi restava encara.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/06/las-calles-no-tienen-espejos.html

No, no aquests mots

No, no aquests mots
no han sortit mai
de la meva boca,
però si que ho han dit
el meus ulls cada mati,
cada tarda,
cada nit,
ho ha dit cada carícia
i cada batec
que fort em colpejava el pit,
ho ha dit cada tou del dit
en passejar per la teva pell,
i descobrir excitat
que em corresponies,
ho ha dit el rellotge
de les nostres hores
d’amor compartit
amb el còmplice delit
de llençols i lluna,
de brisa i herba
a la vora del riu,
sota els cants festius
d’oms i xops,
entregats en llits
d’argents fulles
amb sonates
de grills i cigales,
endormiscant-nos
l’un amb l’altre
amb el plàcid xiuxiueig
de les aigües
passant als nostres peus.
No, no aquests mots
no han sortit mai
de la meva boca,
però la resta del meu cos
ho ha pregonat a cel obert.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/06/olvidar.html

Dius que el mot t’ha fet mal

Dius que el mot t’ha fet mal
i es penedeix la boca
d’haver-la escopit
amb la força del teu rebuig.
Se t’ha clavat fort al cor
amb la mateixa metzina
que al meu
ha fet el teu rebuig.
I ara vol netejar-ho
el bany salobre
d’una pluja
de gotes vessades
lentament galtes avall.
Es fon qui sap per quan
el lligam d’amor
que va cosir a la vida
i va fer néixer tants sols
en les teves ninetes.
S’ha trencar el mot
com una daga vella
dins el meu coll
i m’ha ferit
d’orgull ferit,
mentre caic
en la negra nit
del teu oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/06/duele.html

Ja són closos els meus ulls

Ja són closos els meus ulls
i a la teva vora reposo
esperant del silenci el bes,
mentre s’apropa l’escalfor
que omple el niu del teu record.
Gavina que oneja mars properes,
ombrejant aigües ballarines
de salobre gust,
argentada au que pinta de plata i or
el capvespre d’un casi estiu,
trist i plujós.
Vine a la vora de nou,
deix de volar,
recull-te al niu,
mentre alces les plomes al vent
obertes les ales al vol.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2010/06/acluca-els-ulls-que-tot-es-viu-tot-es.html

Res es tant fràgil

Res es tant fràgil
com allò que desapareix
sense adonar-se’n.
La vida va marxant
rere els batecs enamorats
d’instants
que es fonen com el glaç
els primers dies de primavera,
com el temor
després del primer bes,
com l’escalfor
que troba la mà
quan et descobreix.
Res és tant fràgil
com la sang que s’escampa
a cada batec d’un cor ferit,
mentre s’escapa estèril
de la vida vella,
deixant la bellesa
tenyint-se de roig.
Res és tant fràgil
com el silenci
que s’apodera
quan la negra avança,
cada cop més freda.
Res és tant fràgil
com l’amor
quan neix
entre cotons
de petons
i carícies
incertes
per despullar-se de vergonya
davant l’espill
de futures memòries.
Res és tant fràgil com...

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/06/la-noche-es-fragil.html

Si et veies de ben a prop

Si et veies de ben a prop,
tant a prop
que el sospirs fossin brisa,
que les pestanyes fossin els ventalls
que ens ventessin,
tan a prop
que el meu batec del cor
fos el ressò del teu,
tan a la vora
que els cossos encaixessin
com continents abans de l’èxode.
Si et veies així,
el somni que tinc a les mans seria teu
com les mans
i els dits acaronant-te,
i estudiar-te la geografia
com un etern mal estudiant,
repetir cada punt fins l’infinit,
per reconstruir-te dins meu
fins els racons més secrets
i recuperar-me assedegat
en les teves fonts.
Jo,
t’oferiré el poc que tinc,
per si el vols
compartir amb altra pell,
amb altre cor,
amb altre pit...

https://www.blogger.com/comment.g?blogID=2859577474152242290&postID=1565513537859949951&isPopup=true (Segon Comentari -Amanda-)

Amb un plomall rinxolat

Amb un plomall rinxolat
de cabells foscos
lligats ben enrere,
s’atansa la tempesta
d’una feina acurada,
silent amb una rialla
vestida amb l’hàbit blanc
de la paciència,
sense deixar de banda
la tasca de pintar el rostre
amb la innata bellesa.
Revoles entre el meu cos
com un eixam d’agulles
cercant el nèctar vermell
de les venes amagades
i mentre es claven ben endins
cauen com gotes de rosades
les fines paraules: “que et faig mal?”
mirant el teu somriure
responc un no mut
mentre la fiblada entra lentament.
Com em puc queixar
mirant-te als ulls?
Marxes del nostre reclòs paratge
cercant nous pacients
que t’entretinguin,
i deixes en marxar,
un aleteig de papallones roges, color cor,
mentre reculls entre safates:
agulles i tubs la feina feta,
mil cops repetida,
abans de tancar la porta
ens fites com d’amagat,
De vegades suren
bromes i potser rialles,
les més, queixes i silencis,
preguntes i temors,
pors que voleien a cada cop de cor,
aleshores tornen les paraules
i volen les pestanyes
que ens ensenyen els teus ulls.
A sota el somriure,
i fins ara el dolor es calma.
No són els meus mots,
flors d’amor senil
–ja el meu cor
està enamorat-
sinó fruits
del respecte etern.

Faig un toc

Faig un toc
i vens volant
com un colom
blau i blanc,
se’n va el dolor
i em torna la pau
amb un colom
blanc i blau.