Vola l’alosa

Vola l’alosa
per conèixer món
i retorna al pit
que li fou bressol.
Llarga és l’espera,
cansa la són,
vigila la nit pintant
foscos temors.
Vola l’alosa,
sa nova llibertat,
bateja amb petons
el vol sobre la mar.
Tant se li fa
l’estació de l’any,
pensa amb afany
el retorn a la llar.
Vola l’alosa
brandant horitzons,
de dia i de nit
cercant ben a fons
miratges i estels
més enllà de platges
nues vestides
d’onatges.
Vola l’alosa
de dia i de nit,
cercant el retorn
al teu llit.

La vida em pinta instants de dol

La vida em pinta instants de dol,
prenyats de punxades de dolor.
Em puja coll amunt
l’amarg gust de la fel
que la mort em fa engolir,
i la vista s’ennuega
de les llàgrimes
que brollen incansables
entre mots de consol,
sense entendre
el perquè d’aquets òbits.
La grandesa de la ment,
s’empetiteix davant la incògnita
de les respostes que no apareixen,
del temor de quan tornarà a succeir,
quan la fosca ens tocarà
de nou d’una manera o altra,
ferint de qualsevol manera
la nostra ànima innocent.

Cau la pluja neta

Cau la pluja neta
en una terra negra
i reguerols d’instants morts
com gotes brutes
van marxant pel camí moll
d’una vida fosca.
Les soles trepitgen
una catifa de cendres
on només sorgeix el ressò
d’uns mots a mig camí
del silenci i de l’oblit.
Mentre la pluja va caient
i neteja poc a poc el fastig
d’una vida
que s’escapa a cada pas,
a cada mot,
em submergeixo
en entre dubtes i versos,
entre paraules i mirades,
esperant una llum
que surti entre els núvols carregats
de por i temps finit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/luz-entre-las-cenizas.html

Ara que sóc lluny

Ara que sóc lluny,
em lligaran els records,
com ho feren en el temps
les carícies i els petons.
Acaronant ombres guardades
en el pensament,
tornen de retruc
les sensacions
d’aquells ahirs compartits,
de les esporàdiques soledats
arraconades amb l’escalfor
del teu cos sota llençols immaculats,
on les mans nuaven
un cos desitjós
de sons i de plaers.
Cercaré pels llocs
on antuvi varem ser,
pels que volíem compartir.
Regiraré darrere els finestrals,
testimonis tafaners
dels nostres moments,
pels topants d’escales
on el teu cos treia la pols de les parets,
mentre descobríem
que volíem ser més que amics,
sabent utòpics els nostres desitjos,
vivíem el sorgir
de la nostra flor d’estiu.
Cants efímers,
com efímer és l’alè,
mentre escric a l’aire el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/atada.html

He trepitjat fort

He trepitjat fort
el toll moll
del carrer buit
i m’he fet fos
en cercles
d’aigua bruta
i records oblidats.
Els ulls
ja no veuen
la imatge titllada
del meu abric
i pinten gotes negres
les sabates de passeig.
On ets?
Cerco records
en paratges vells,
i pentino camins
on caigueren
petons d’ahir,
quan tot era de colors
d’arc de sant Martí.
Ara la tardor
es pinta del gris
del dolor i de l’oblit,
d’un demà negre
de solitud,
de blanc de neu
i escalfor de llar
sense tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/phoenix.html

Plou fora el finestral

Plou fora el finestral,
regalimen avall les gotes
en una dansa constant,
mentre la llum del fanal
em desperta
nu a la teva vora,
i enceto al ritme
de la pluja
un degoteig
de petons i carícies
que arquegen
con un arc tensat
el teu cos,
per uns instants
la llum feble de fora
es reflecteix
en les perlades gotes
que el teu cos
va extraient poc a poc,
endormiscat,
responent al plaer excitat
dels meus dits,
dels meus llavis,
del meu... cos.
Plou fora el finestral
i em desperto del somni
on somiava amb tu,
em veig sol,
allí on el fanal
t’il•luminava plena de plaer.
De nou, t’he somiat,
de nou em desperto sol,
amb el ressò
dels mots: “qui sap... qui sap...”
Explica’m com puc tenir
la flaire del teu cos en el meu,
i recordar el tacte dur
dels pits,
i el bes càlid del teu cos,
fregant-se amb el meu.
De nou t’he somiat,
qui sap si absent,
qui sap si ha estat somni,
qui sap si...
ho tornaré a somiar en realitat.

No hi ha més ombra

No hi ha més ombra
que tancar els ulls,
ni més silenci
que dormir els sentits,
aleshores,
estem sols.
La llum
que ens ensenya
als altres.
El so
que ens presenta
la resta.
Viure en la foscor
i el silenci ens amaga,
ens redueix,
ens aniquila poc a poc
i alhora
pot ser l’espurna
per créixer del no res.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/donde-la-luz-agoniza.html

La pluja cau freda

La pluja cau freda,
punxant,
el temps vola al voltant,
ja fa tant de temps
que hem deixat anar
els nostres mots entrellaçats.
Em deies: “si l’atzar...”
Quin?
Aquell atzar
que m’ha allunyat,
que ha fet dels records,
miratges,
ara trencats,
com els tolls trepitjats
del carrer mullat?
Quin?
L’atzar
que et deixava
entre els braços,
jugant a ser amants,
mentre queien les carícies
sobre el cos,
en aquell vell vehicle aparcat?
Voldria que l’atzar,
tornés enrere,
la nit aquella
que jugant a ser gran,
et vaig deixar escapar,
entre baralles de coixins,
entre retrats d’infants,
entre cafès retornats,
entre llàgrimes de fel,
retornar a un temps de somnis,
que tant vam esperar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/charco.html

M’acarona el buit

M’acarona el buit
que m’envolta,
i em besa la galta
el fred humit
de la nit
d’aquesta estranya tardor.
Reflexa la llum
els fanals esmorteïts,
la pinzellada brillant
que ha deixat la pluja
de fa un instant.
Miro endavant,
fixat,
en portalades fosques,
cercant records
oblidats dins meu.
Ressona pausat
el so de les passes
pel carrer silent,
s’atura pensant
endevinar llocs
d’un ahir
encara més fosc
i més lluny.
Busca la mirada el niu
dels pardals absents,
la porta que ja fa tant
va donar un cop
que va tancar la seva vida.
Tot és fosc,
tot és en va,
es tanquen els ulls
mentre la memòria es mor,
buida i malalta.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/veces.html

D’esquena a la platja

D’esquena a la platja,
volant cap al sol ponent,
la blanca gavina
d’esquena argentada,
de cara al vent
deixa escapar
el darrer dels teus cabells,
amagat entre les plomes.
Volaré d’esquena,
deixant enrere,
un camí de flors belles,
de flors d’ametllers,
incipients en febrer,
com un nou mar
en terra ferma.
Gronxant les ales
en nous vents,
sense més pàtria perduda
que tu,
sense més pàtria...
Gronxaré les plomes al vent
imitant els cants dels vaixells,
solcant mars impossibles,
impossibles d’oblidar,
com els teus cants,
de matinada,
vora la mar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/la-dolca-gavina.html

Sento de nou les notes

Sento de nou les notes
d’aquella cançó
sortint d’algun balcó,
em fa néixer calfreds
plens de records,
i m’allunyen la temor
de la foscor
que viu amb mi
des de fa tant de temps
enganxada a la pell.
Em retornen la calidesa
dels petons
i la força ferma
dels teus braços
en ballar quasi quiets
els sons de la dansa.
Em batega fort el pit
allí on descansaven
per instants
els pensaments embolcallats
per la seda dels teus cabells.
Sé que el retorn
és un miratge ple d’escalfor,
però miratge ple del desencís
d’un temps finit.
Recorda’m com una ànima
que viu en el flaire dels cabells
que tant abans
mai es cansaven
d’acaronar els meus dits.
Ferits per tot allò
que ens va allunyar,
per silencis i per mots
que mai ens vam dir,
però que sempre
ens vam endevinar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/mots-maldestres.html

...I mentrestant picaran les mans

...I mentrestant picaran les mans,
la pedra més dura,
solcaran els dits
camins de sang
on en reguerols
d’un vermell fosc
la pintaran,
gota a gota
amb el teu nom.
Carregaré pels camins
que m’han allunyat,
en braços vells i cansats,
el pes del meu oblit.
Cercaré la follia del després,
on antuvi estigueren
els plaers dels teus petons,
els plaers de les carícies,
el goig de silencis
on encetàvem
a conèixer pam a pam
tot el nostre ésser.
Potser un silenci nou,
em vestirà en arribar,
cap ressò als precs
amb marc del teu nom,
cap “si us plau”
em serà prou defensa,
cap cop al pit,
cap plany
en servirà com penyora
del meu pretèrit despit.
Desgastat com el meu nom
en el teu cor,
arribarà el cor prop del teu nom,
imperdonable i cansada,
la mirada anirà caient rodolant
vers un mon que se m’acaba,
en la soledat buscada
de la follia del després.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/tu-nombre.html

Em dius que són poques les flors

Em dius que són poques les flors
pel teu febrer
quan el penses esmorteït
per un glaç encara hivernal.
Trenca amiga les pors
d’aquesta nit
que sembla eterna
i mira finestrals enllà,
on els camps secs plantats
d’ametllers pinten
de colors les branques nues.
Vols més flors,
on l’horitzó,
et deixa dins els ulls
un mar multicolor,
on cada gota és una flor,
i cada flor una estrofa de cinc versos
que et parlen d’amor?
Plores amiga per jardins
que dormen un hivern cru,
quan tens a la vora
un immens mar
de versos guardats en flors obertes
i a punt d’esclatar en milers
de capolls encara endormiscats.
Espera un sol naixent
d’una propera primavera
on acompanyaran als versos
plomes verdes afilades com punyals,
llavors, podràs ferir-me
amb els teus mots,
com jo potser, t’he ferit,
amb ma absència.
Poques flors té el teu febrer?
Si ja no en caven més,
dins el meu cor!

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/07/tot-allo-que-el-poeta-escriu.html

Lligada al desig

Lligada al desig
de ser estimada,
amagada
entre llençols verges,
depositaria de petons
que mai s’han donat,
receptora
de carícies plenes
de taques.
Lluna que s’enceta
en quart creixent,
desig etern
de ser estimada,
pell nua de tacte subtil.
Blanca habitació setinada
de polsim maragda
de l’esperança perduda,
rellisca cos avall,
entre estreps
de mil joies imaginades,
de diversos potser viscuts
entre somnis amagats.
Fugim de l’efímer del caduc,
de la mort que ens envolta,
del furtiu que ens amaga,
ombra en la penombra,
llum de lluna creixent,
petó esmorteït,
gelat desfet.
Visc en tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/presa.html