He escrit dos mots

He escrit dos mots

en un  full de color,

i passejant

l'he dut al vell bosc

d'albers vora el riu.

Cada jorn un passeig,

cada passeig, un arbre,

cada arbre, un color,

cada color, un post,

i amb cada post...

hi he deixat el cor.

La vida li ha donat

La vida li ha donat

un munt de cops,

i de la cara i el cos,

n'ha omplert

de detalls del passat.

De vegades ha caigut a terra,

de vegades, ho ha entomat

al racó,

amb cada cop

estels i silenci,

llambregades per tot el cos,

de tots els que ha rebut,

el més dur,

el que l'ha vençut,

l'adéu callat,

no tornar-te a veure,

no gaudir del temps

ni de tot

amb tu.

La soledat

amb que l'has derrotat,

ha estat un altre cop

tant sols, l'ombra que s'amaga.

Entra l'ombra

Entra l'ombra

de la tarda càlida

d'aquest estiu

que s'adorm

de cara

a una tardor

que s'apropa

silent.

Entra l'ombra

i allí on havies de ser

ho troba buit,

te n'has anat

sense deixar-me

gaudir,

de la teva companyia

Sempre són cançons

Sempre són cançons,

o versos,

o paraules que diuen coses,

però pel que es veu
no sempre es vol
que volin més enllà
dels propis silencis

On aniré company

On aniré company,

fins ara,

de tantes estones

perdudes?

quants gots

hem buidat tu i jo?

Company,

se'ns clou el racó

on la vida

ha passat

embolcallada de llençols

i mantes amb olor d'hospital.

Hem gastat els dies

agafant ben fort

copes i gots

que hem buidat

amb la peresa

de qui ho té tot perdut.

Les tasses

han viatjat del taulell

a la taula nostra

del racó amagat

i fet de nou

el trist viatge

del retorn.

Un retorn

que per nosaltres

s'ha acabat.

D'ara endavant

serem esperits lliures

que algun jorn

potser ens farà retrobar.

Son moments de comiat.

Vivències que no podrem

guardar,

si més no, en l'oblit

controlat

dels records

que la nostra edat

ens permet

de tant en tant

retrobar.

Company,

d'hores de soledat,

de silencis amagats,

entrepans que volaven

desconsolats

fins estómacs

afamats, de joies

i estones d'escalfors,

de paraules repartides

entre anades i tornades,

abillant taules

òrfenes de convidats,

des d'ara

el nostre mon

serà un desert,

amb la memòria

permanent

de tots aquells moments

que ja no tornaran a ser.

Dinem cada jorn plegats

Dinem cada jorn plegats

en racons senars.

Tu amb veus amigues,

jo amb la meva soledat.

Arribes sola, més aviat,

jo darrere

em poso arraconat.

Arriben les companyes

i jo observo

des d'un mon distant.

Veig encara

la jove cara

d'aquella jove

de fa uns anys.

Parleu con sempre

amb mots distants

i com qui no...

em deixeu escoltar,

he sabut d'amors i desamors,

de joies i silencis,

de mons ensorrats

i jorns enjogassats.

Has teixit ta vida

com un davantal

de restaurant,

entre rebudes i comiats

copes plenes i plats buits.

Sospirs que es desfan

i mirades més enllà,

però sempre,

gairebé sempre,

jo callat,

he estat al teu costat.