Prega la jove en son racó silent.
Li parlà l’àngel que del cel ve.
Escolta els mots del pare plena de joia n’és.
Maria escolta, i prega poder-ho fer.
Maria escolta l’àngel amb el cor obert
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Prega la jove en son racó silent.
Li parlà l’àngel que del cel ve.
Escolta els mots del pare plena de joia n’és.
Maria escolta, i prega poder-ho fer.
Maria escolta l’àngel amb el cor obert
Neix el maig,
volen ser florit.
Neix el maig
amb peus de cendres,
de cendres
de versos cremats.
Qui sap si
d’un tros de paper
que el foc va salvar,
de versos
que les flames
no van besar,
naixeran forts
nous versos
que un nou maig florirà.
Tantes llàgrimes,
regaren el bol
on versos i versos
eren devorats pel silenci
i la flor vermella del foc real.
Si tant sol un vers sobrevisqués,
si tant sols un vers
volés de nou reviure,
a la fi del maig florit,
a la fi del maig
més versos t’hauria escrit.
Clou el jorn.
Deixes enrere petons,
desitjos i celebracions.
Però jo no hi sóc.
El cap em demana silenci.
El cor, petons.
I entre tots dos,
el somni, un somni
on m’acompanyes.
on en silenci
fem i desfem coses i mots
que del tot no recordaré.
Clou el jorn.
Qui sap si has pensat
en aquell amor amagat,
en els versos escrits
en la foscor,
en el desitjos de tu
passant any rere any.
Ja no recordaràs
les carícies amagades,
aquells petons que et demanava
entre llençols estranys.
I va morint el record,
i es va marcint la memòria
de tant voler recordar.
Mor la paraula dins del pit,
i el pit s’ennuega de plors,
però ja és tard,
ja no mires enrere
ni cerques els ressons
del meu cor.
Queda tant sol l’esquelet
d’aquell passat
al qual ja no vols tornar.
Queda molt lluny aquell ram
de divuit roses de maig.
Torno d’una mort de mots,
i amortallat de silenci,
d’ulls negats de plors
i gola seca de no poder parlar.
Però arribarà un maig
que de nou vulgui florir.
Arribarà de nou un maig
que guardi divuit roses
en el cor.
Arribarà un maig,
com no,
que del silenci ressorgiran
versos cremats,
i mots ferits.
Mots sense espill
en que mirar-se,
ni ressò
que retorni la veu
de qui canta
versos en solitud...
de prenyada esperança.