En la foscor

En la foscor
de qualsevol lloc perdut,
m’adorm
i em perdo en somnis
que venen com glopades
de vòmits incontrolats.
Són deserts
que mai he viscut,
en la temença
que acabin essent veritats.
Campanades en la nit,
que dirigeixen els passos
cap al no res,
on, en cercles infinits,
torna al lloc d’inici.
Si només pogués dir
en aquesta vida paral•lela
alguns dels t’estimo
que mai et vaig dir,
ofegats en la vergonya
d’un rebuig que qui sap si...
s’hagués produït.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/02/lupercalia.html

Jo no demano

Jo no demano
que el teu silenci
sigui un llarg poema
de mots versats,
ni les teves absències
èpics monòlegs
que m’enjoien el cor.
Només desitjo
que cada mot
sigui com el teu bes,
càlid,
callat,
distant en el temps,
carregat d’enyor
i de desig,
d’un cert temor
i farcit del teu amor
mai anunciat.
Que cada mot
sigui com la margarida desgranada,
on solament puc dir: si, si, si...
i cada pètal s’escau mirada
que els vents ens duen
de tant en tant,
segurs del que arribarà
en qualsevol portal,
en diferents caus de vidre i metall.
Que cada mot sigui renúncia
i sigui esperança,
que cada mot encara que curt,
em digui un t’estimo clar,
i una carícia lleugera,
un esperar de tant en tant,
fins que floreixi
de nou l’olivera,
o doni fruit el vell cep.
Que cada mot,
per curt que sigui,
em doni la clau
d’una nova espera.
Que cada mot,
m’apropi
a una dolça vellesa.

La vostra rosa, Senyora,

La vostra rosa, Senyora,
em clava les punxes
del silenci al bell mig
de l’esperança
i cauen els pètals
marcant el pas del temps,
només em queda
que marxar del vostre destí,
i allunyar
del pensament el cos estimat,
nu,
cobert ara pels llençols de l’oblit.
Fou un dolç amor en la distancia,
una boira
que amb el sol naixent
d’una nova primavera es va desfent,
un adéu tant cops promès,
tants instants ajornat.
Deixaré a la porta
dels meus llavis penjant
el darrers dels petons
que no vaig poder donar-te,
llaçat amb l’estel caigut
de la senyera.
Oh! Senyora
que amarg és el comiat,
el fins mai,
una eternitat tant a la vora,
i tant cremant,
que ja s’enceta
en aquesta matina tant cruel.
Enceto el camí del desmai,
fins fondre’m en la terra
que ens va veure estimar.

S’escapen

S’escapen
en instants perduts
les gotes de temps
quan intenten ser tinta
per fer mots de versos
que cauen
en nits plenes d’estels,
lluents com llàgrimes d’oblit,
mots de silenci
que mai s’acaben.
El temps son pedres
que trobo al camí
mentre cerco un altre racó
on fer amb elles un mur
que no em tanqui
sortides d’il•lusió,
ni em tapi la llum d’ahirs
que em porten records
que poc a poc s’escapen.
Cauen els darrers instants
mentre ressona dins meu
com aquelles calamarses
que granissant
deixen una catifa plena
de temps
que ja mai recuperarem.

Com una papallona

Com una papallona
em passeges
la teva joventut
pel meu voltant,
no puc mirar-te més,
se’m desboca el vell cor
que ja fa temps
que no pot deixar
d’estimar-te.
Em fas sentir prat de flors
en un maig ben florit,
em portes la fragància
d’hores viscudes rere teu,
voleiant pensaments
que es fan lletra en ta pell
i llegeixo en ella els versos
que voldria cantar-te
mentre l’escalfor
del teu mirar
em fa sentir-me
en un cel ben proper.

Surten les paraules

Surten les paraules
amb mots que desconec,
em sonen a comiat
quan encara et recordo
entre els braços aplegats
després d’estimar-nos
a força d’esperar
entre rellotges trencats
i tombes d’hores mortes.
Em promets adéus dolços
com comiats de Nadal,
i jo només veig
les boires gebrades
cobrint de pressa
les teves espatlles,
endevinant la figura desfent-se
entre els records
d’ahirs fosos en la foscor.
Encara retinc l’escalfor
dels teus llavis
i els camins dels solcs
dels teus dits
en les petites excursions
anunciant un nou comiat.
Surten les paraules
amb mots que desconec,
però les llàgrimes
tenen el mateix regust salat.

Ens hem cercat

Ens hem cercat
pels laberints
d’una vida
que s’escapa
i s’amaga
rere els temors pretèrits
d’altres ocasions.
Els llavis
han provat els diferents gustos
que els anys ens han donat,
les mans s’han arrugat
entre carícies distants
que el temps
s’ha esbatussat en espaiar.
Hem descobert les intimitats
mig amagats en racons
de metall i vidre,
en caus foscos
i nits d’hiverns
on la lluna ens amagava
d’ulls encuriosits.
Hem estat molt i poc,
l’un per l’altre,
fent nostres les cuites
que no ho eren,
i en la distància
de molts silencis,
ens hem sentit
acompanyats,
però recordo amiga meva
que mai hem ballat plegats...

Desbrossa la roba

Desbrossa la roba
dels teus pits,
la mà
que alhora m’acaricia,
jaient els cossos
en el fosc racó
d’un posterior habitacle,
mentre des de dalt
la lluna cus núvols
de carbó endolcits
i ens acarona
des d’una fosca nit
d’hivern.
Et busquen els meus llavis
en el nu tors
de fragància incerta,
mentre les mans
fan jocs fins esclatar
els artificis blancs
d’una festa
que mai voldria acabar.
Calles i et mostres muda,
farcida de silencis,
ens cerquem
en camins paral•lels
i sols ens arriba el ressò
repetit d’uns cors
plens d’enyor.
Ara,
que el so surt
d’aquella boca
que tant em va ensenyar,
m’exigeixes,
tallant,
com la boira d’aquell jorn,
ser llençol d’una sola nit...