Ens acomiadem

 

Ens acomiadem,

Shalom, és per fins demà

agafats de mans.

 

De negre canten

 

De negre canten

de negre també toquen.

Les veus són blanques.

 

Desconec

 

Lamento Della Ninfa   Non havea Febo ancora Recato al mondo il dì Ch'una donzella fuora Del proprio albergo uscì   Sul pallidetto volto Scorgeasi il suo dolor Spesso gli venia sciolto Un gran sospir dal cor   Si calpestando fiori Errava hor qua, hor là I suoi perduti amori Così piangendo va   Amor, dicea il ciel Mirando il piè fermò Dov'è la fe Ch'el traditor giurò? Miserella   Fa che ritorni il mio Amor com'ei pur fu O tu m'ancidi, ch'io Non mi tormenti più   Miserella ah più, no Tanto gel soffrir non può   Non vo' più ch'ei sospiri Se non lontan da me No no, che I suoi martiri Più non dirammi, affè!   (ah miserella, ah più no, no)   Perché di lui mi struggo Tutt'orgoglioso sta Che sì, che sì, s'il fuggo Ancor mi pregherà?   Miserella, ah, più non Tanto gel soffrir non può   Se ciglio ha più sereno Colei che'l mio non è Già non rinchiude in seno Amor sì bella fè   Miserella, ah, più non Tanto gel soffrir non può   Ne mai si dolci baci mai mai mai mai Da quella bocca havrai Ne più soavi, ah taci Taci, che troppo il sai!   Si, tra sdegnosi pianti Spargea le voci al ciel Così ne' cori amanti Mesce Amor fiamma e gel

Lament de la nimfa   Encara no tinc Phoebus Portat al món el dia Quina donzella fora Va sortir del seu hotel   A la cara pàl·lida El seu dolor es va sentir Sovint es desfà Un gran sospir des del cor   Trepitgeu les flors Era hor qua, hor allà Els seus amors perduts Així que plorar   Amor, va dir el cel Apuntant al peu es va aturar On és la fe Què va jurar el traïdor? Miserable   Porta el meu de tornada Estima com era Oh tu em mates, que jo Ja no em turmentis   Miserella ah més, no Tant gel no pot patir   Ja no vull que sospiri Si no lluny de mi No no, que els seus màrtirs No m'ho diguis més, afe!   (ah miserella, ah més no, no)   Perquè l'anhelo Està tot orgullós Això sí, això sí, si fug Encara em suplicarà?   Miserella, ah, res més Tant gel no pot patir   Si la pestanya té més serenitat Ella que no és meva Ja no tanca en el si Amor sí bella fe   Miserella, ah, res més Tant gel no pot patir   Ne mai si dolços petons mai mai mai mai mai D'aquella boca tindreu Ni més dolç, ah calla Calla, en saps massa!   Sí, entre llàgrimes de menyspreu Escampeu els rumors al cel Així en els cors amorosos Mesce Amor flama i gel

 

Desconec

el perquè del dolor

que pateix el meu cor,

dona que em traires

amb ton mirar furtiu,

de dolces paraules

i càlids petons.

 

Si vens a mi,

amb la callada presència

que m’altera en estimar-te

i deix que pensa

que és un rierol

d’anar i tornar,

de flonges

i turqueses aigües.

 

Que fins el gel

a la teva vora és desfà

i es torna amic

de la meva mà.

 

Anhelant d’estar amb tu,

rebutges el meu oferiment

i deixes clar que marxes lluny

on no et pugui trobar.

 

Si mon cor plorós

no s’ofega en el rebuig

que rep quina esperança

puc llençar a l’aire

per somiar viure

del teu amor absent.

 

Estimada,

retorna a mi sense oblidar

dur de la mà el cor

que et vas endur

i deixa’m restar al teu costat

com els enamorats

que vàrem ser

i fer de nou

renéixer el nostre amor.

 

Desglaça el futur,

desglaça el teu cor

i fes el niu en el meu pit furtiu.

Sona la flauta

 

Sona la flauta,

segueixen baix, piano

i entren les veus.