Al so festiu

Al so festiu

d’una nit d’estiu,

et descobreixo

amb el teu vestit de nit,

ballant entre,

com tu, 
altres festius veïns.

El teu somriure,

el cabells volant

al ritme del so,

et veig feliç,

mentre un altre et cobreix

en una dolça abraçada.

Desmanegats

els cossos voltegen

l’un amb l’altre

en remolins de mirades

i ponts de dits

que es desfan

i de nou,

es tornen a trobar.

Ets feliç,

res més hi cap.

De nou me n’adono

que faig tard.

Jo, 
ja no sóc el mirall 
del teu cor.

Ara semblo el retrat fosc

d’un temps,

que potser va passar,

o potser mai va arribar.

Mirant-te

en la curta distància

que la nit em regala,

me n’adono

que ja només

em resta ser... l’altre.

Mirall perdut

d’aquells petons furtius,

d’aquelles carícies incipients

que es buscaven,

d’aquells mots

que ens omplien les tardes

de la nostra joventut.

Del cirerer hauran caigut les seves flors

Del cirerer hauran caigut les seves flors

i el vent s’haurà endut el flaire dels seus camps,

però si més no,

sempre em quedarà el seu record.

La nit desdibuixarà,

del seu llenç els colors de l’aurora

i el vent fresc de la vesprada

no em deixarà veure onejant la seva senyera

de colors brillants ondulats

com el teu cos sota el cel estelat,

però si més no,

sempre em quedarà el seu record.

No ens despullarem

a la fresca del balcó

per estudiar els antics mapes

de pell estovada, càlida,

encara palpitant

sota el tacte tremolós d’uns dits,

vells coneguts,

però si més no,

sempre em quedarà el seu record.

La nit amb la seva aurora boreal,

el camp ple de cirerers,

la teva pell nua de vells anys coneguda,

els llavis mestres en donar  petons de mil sabors,

no són l’adéu de somnis pretèrits,

són tant sols,

les imatges visionaries

que un propera matinada em durà de nou.

I mentrestant,

si més no,

sempre em quedarà el seu record.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2013/08/esperar-otra-aurora.html

Com un fibló

Com un fibló
que es clava en la memòria,
neix del pi la fulla
que li dóna aire
al seu instant,
perenne en la vida,
i muda la fulla
com muda el mirar
i marca en la llunyania
la caducitat dels dies
que marquen el caire etern
de la nostra vida.
Com un fibló
es clava en la memòria,
el retret dels adéus perduts,
de les partides callades,
sense mirar enrere,
dels glops de fel
que pugen vertiginosos
gola amunt.
Com un fibló
que es clava,
es cada imatge
que m’assenyala
la nostra distància,
es cada silenci,
es cada retrobada...
que es desdibuixa.
Com un fibló
que m’acompanya,
les hores marcides
d’un rellotge
que no marca
el temps que canvia.
Com un fibló.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/01/persistencia.html

Encara es reté a la memòria

Encara es reté a la memòria,
el contorn corb del teu cos
sota la breu presència
de dos talls de roba,
color de vesprada,
sobre la pell un pel torrada
que atrau la meva mirada.
Agosarada,
estens gairebé al meu davant
la temptació sinuosa,
i encetes amb fatus reclams,
quelcom saps que succeirà.
Jugues sabent
que el meu delit
és estimar-te
des de la distancia imposada
per aquests límits
que ens tanquen
en les convencions
d’altres temps.
Avui em deixes veure el teu cos
una mica més,
i m’ofereixes
a imaginar tactes suaus
en aquesta pell
que desitjo saber
quin tacte té.
Jugues amb moviments
i mentre sembla que dorms,
es mou el ventre pla,
amb dolces pujades i baixades.
Marxo.
El temps que podia estar
a la teva vora s’acaba,
mentre la tarda acalora
la resta de la gent.
Em mires
i dius amb la veu seca
perquè me’n vaig.
Jo respon, tant sols.
Ja ho saps.

La nit es va pintant d’ombres

La nit es va pintant d’ombres
que la lluna
desllueix a poc a poc,
mentre la son
es va desfent
també a poc a poc.
Va entrant un xic de vent
un tant fresc,
que m’acaba desvetllant,
m’aixeco ves per on
al mateix instant
que el teu cos
fuig del seu costat.
Ens trobem envoltats
d’una llum encara titil•lant
que ens envolta com un ball.
Jo tinc ganes i tu ho saps,
d’estar al teu costat,
em deixes dir tres mots,
caient en el seu pes,
et deixes estimar...
Reconec pam a pam
el teu cos,
tant de temps somiat,
dibuixat per desitjos d’estimar,
i tu em deixes fer,
i jo no vull acabar.
Cos a cos,
bes a bes,
se’ns acaben els instants,
ja només resten uns moments
i el darrer del meu bes
que s’allarga pel teu cos,
encara mig despullat.
Em dius adéu,
i m’acarones
com si res hagués passat,
et reculls la roba
i tornes enrere
per la porta del costat.
La nit s’acaba,
matina el sol
per veure’m tot sol,
entresuat,
i torno es clar,
al llit per jeure
i deixar de somiar,
despertar-me de cop
per tornar a dormir
i estar amb tu tot somiat,
encara que...
Aquest somni,
mai s’ha somiat.