Jaspia la tardor

 

Jaspia la tardor

amb sons colors

ocres i marrons,

preludi de l’hivern

amb catifes

que volen al vent

i desfullen els arbres

deixant son braços pelats.

Dansa el remor del ball

de les seques ombres

caigudes al terra

amb música d’ocells

que omplen maletes

de plomes pel llarg viatge.

Dis-me amic on restarem millor

que entre els silencis

amb el glamur

d’un bosc a la tardor,

filtrant la primera llum del jorn

i la darrera que la nit juga a agafar?

Després de la gran pluja que ha caigut,

Després de la gran pluja que ha caigut,

el gran tel dels ulls, se m'ha endut.

M'oferies des del silenci

tot el que la veu em negava,

i silent en pregaves que acceptes

com moneda de l'amor pendent

el preu del silenci,

del que sempre has fugit de dir-me.

Diguem que m'estimes,

però calla abans de dir-ho en veu alta,

No repetim més histories

de dibuixos de petons esborrats

que ara no es poden fer,

que no és el moment,

s'han de fer més tard, si es fan,

si es fan...

I la melangia que es destil·la

de cada retrobada

ens la durem a la boca

dins de torrades com si fos melmelada

per un altre esmorzar que no hem fet.

Digues que m'estimes

De nou sol

De nou sol,

m’assec

a la primera taula

del bar,

de cara a un carrer

on tothom n’és fugisser.

La pluja repica

com un músic trist

contra les llambordes

del terra

i escampa pendent avall,

petites  bombolles

exclamatives

de la meva soledat.

De nou sol,

avui sense l’empara

d’una habitació

que clogui dins seu

les angoixes

d’un potser vindràs.

De nou sol,

com tantes tardes

on cau poc a poc

el sol rere muntanyes,

que llunyanes pinten

ara els colors

de la tardor.

De nou sol,

escoltant dins meu el ressò

d’antigues rialles,

mirades que caminen lentes

vers somriures

de pell madura,

tendra,

i tot junt s’escapoleix fitant

amb records caducs,

temps de pluja i vent.

Hores fresques

que cauen circulars

d’un rellotge imaginari,

rere aquelles fulles grogues,

fins fa poc,

tant vives,

com jo en el teu cor.

De nou sol...