Avui, he avançat feina.
He pres d’hora el tallat.
He llegit el diari del matí.
I he escrit els versos
que et deixaré
i he cremat els de l’amor sincer
que mai tornaràs a llegir
de la meva mà escrits.
Promeses que mai compliré,
com tu vas deixar de complir.
Et veig apropant-te parlant
amb una amiga,
vas més poc a poc.
M’animo i em llevo després
d’alçar la mà i d’acomiadar-me
del cambrer
amb els diners a la taula.
Em poso en camí
i després de molt de temps,
em poso pel teu davant.
M’imagino el teu mirar.
Cara de sorpresa
que no pots deixar anar.
Avui tampoc duc el bastó
i camino ja cansat.
A pocs metres
et sento cercar excuses
per alentir el teu pas.
T’acomiades en res,
de l’amiga.
I en sentir els dos adéus,
deix anar de la mà adolorida
els versos del cor ferit.
Cau el paper al terra.
Em dona temps a fugir.
Perquè se que no vindràs a mi.
Recolliràs l’escrit
i aturada mirant-me marxar,
el començaràs a llegir
Si jo sabés
que la mirada
fos la d’un llunyà ahir,
em quedaria a sentir-te recitar.
A recitar per a tu
amb una veu llunyana,
escoltar-te dir,
com sempre,
que un temps et vaig estimar,
un temps,
que encara no s’ha acabat.
