S’enceta la tarda

S’enceta la tarda
i va pinzellant d’un negre
cada vegada més fosc
i mentre la lluna no pinta
a l’horitzó camins d’argent,
vola la imaginació
dibuixant en la retina
el perímetre d’antics records.
Sonen noves onades
en la vella platja de sempre,
amb el so
que hem volgut tenir guardat,
renovant el ressò d’antics records.
Sabem el camí
per no perdre’ns el els diaris laberints
que s’esmunyen davant nostre
a cada instant
lligats al fil d’antics records.
Silent ompliré el calaix de la memòria,
de petons, carícies, mots,
moments que guardo d’antics records.

No ens enteníem amb paraules

No ens enteníem amb paraules,
però ja parlaven els ulls.
Vas venir a tenir cura d’un cos vell i malalt
i es vas trobar a la vora un cos que et volia gaudir.
De somriures de compromís
en sortiren capolls de petons
i poc a poc el tracte ens apropà fins no haver-hi lloc
per l’aire entre tots dos.
El teu cos jove encetant la maduresa
va enaltir un cos que ja volia un cert repòs.
En sabíem els límits d’allò
que ja s’estava encetant con un joc,
d’aquells jocs que acaben cremant.
Jo volia conèixer el mapa del teu cos
i aprofundir fins on pugues arribar
i tu em volies ensenyar
i fer la teva part del camí.
A l’hora de la migdiada
quan el vell cos descansava
confiat en la teva custodia,
els dits et deslligaven novell corses
i descobrien la pell tibada
i els mugrons assenyalant un cel
que ja anava pujant entre la vall coneguda
de les teves cames jugant a aprendre
com dos adolescents en aquell llit
on aprengué a satisfer-me
en la solitud de l’aprenentatge.
Gairebé vaig pensar que podria estimar-te,
però ho teníem prohibit.
Jugar cos a cos era lo més on podíem arribar
i no quedaven lloc per als retrets.
Al carrer, uns mots, un moviment de cap,
res que fes pensar en els ardents moments dels repòs
on eren un pot de brou
bullint al xup-xup de les nostres necessitats.

Cauen sobre la pell calenta
els mots enganyosos
i es desfan com flocs de neu,
regalimant la pell nua
que poc abans havíem compartit
despreocupats pel que diran.
Cremen els silencis,
i fan la distància més llunyana,
alhora que es cusen al cor
envoltant-lo d’una fredor
que mortifica l’ànima.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/silencios-y-palabras.html

Marca el tic-tac del rellotge de paret

Marca el tic-tac del rellotge de paret
com un ritme el so de la música
de la teva absència
i el silenci dels teus missatges,
ni un mot,
ni un so,
em deixen amarat de soledat.
Marca el tic-tac del rellotge de paret
com un ritme el lent caminar
dels instants passats,
aïllat en mig d’un mar de murmuris
que es callen de tant en tant
quan descansen els ulls
del seu erràtic caminar.
Deixo desfer el futur entre mots absents
i mirades apagades,
esperant ja quasi sense esperança
la resposta als muts crits
d’impotència enamorada.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/isla.html

Estem sols

Estem sols,
marca el rellotge les hores viscudes
i en posa etiquetes
que pinten els instants abans compartits.
Moments de quan prement el cos,
mirem més enllà,
un horitzó on la matinada desvetlla
un sol naixent,
pentinant la boira els rajos primers.
Moments de quan prement el cos,
mirem el llit desfets els llençols,
guardada l’escalfor en embolcalls
de petons amb regust de carícies
i camins ensalivats recorrent el cos nu
de cadascú de nosaltres.
Moments de quan prement el cos,
mirem la blancor del full verge
abans de rebre la sang blava dels mots
que juguen a fer versos
amb els signes del teu nom,
que poc a poc vaig aprenen a fer.
Moments de quan prement el cos,
mirem amb la mirada les parets buides
on retroba el so l’excusa per tornar
i repetir el teu nom,
mentre els silencis juguen a ser papallones
que voleien entre els mots
ue cantem a cau d’orella,
després de tant temps,
com el primer dia, enamorats.
Moments de quan prement el cos,
mirem la fredor dels darrers dies d’un hivern,
que se m’apropa,
esperant poder guardar per a sempre l’escalfor
de la teva estimació compartida fins al final.
Moments de quan prement el cos,
mirem el futur amb esperança compartida.

Has vingut entre sons de salms

Has vingut entre sons de salms
i jo t’he imaginat meva,
t'he invitat al meu cos
i aclucant els ulls m’has senyalat
el teu senyor,
em cercaves tot i que l’esquena
et cobria el mirar,
i tant a prop i tant lluny,
i sense donar-me la pau
ens hem separat
amb fites de mirades de reüll.
Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies,
avui els llavis febles,
han perdut els càlids petons,
avui les mirades amagades,
han estat fiblons
que em ferien l’ànim.
Has vingut amb sons de salms
i t’he recordat nua,
brollant somriures
amb flaire de flors novelles,
i al cor marcat per sempre
amb la lletra escarlata
del teu somriure.

S’apaga en un instant

S’apaga en un instant
el dia feréstec,
i dóna pas a una nit
que plou boirina fina,
desmaquillant la bruna lluna
que s’amaga desfilada
entre la farina humida
que va sortint.
S’enganxa la nit
a la pell coberta
del transeünt
que clarament la desafia,
un altre vagabund de la vida,
que l’enyora i el castiga.
L’únic petó,
de la brisa,
l’única carícia,
de la boirina,
l’únic oblit, ...
n’hi ha tants
que ja són vida.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/crujido.html

El meu cor et sap a prop

El meu cor et sap a prop,
però no et veig.
No sento el so de la veu
que m’il•lusiona
ni m’acarona el cap
la teva mà.
Passen les hores
en lent voletejar
mirant més enllà
de la presó de vidre
que m’envolta.
Entra la boira dins meu
i va desfent els contorns
dels records
que ens uneixen
i això em fa mal.
Tant de mal
com el teu silenci.
Tant de mal
com la meva espera.
Tant de mal
com el temps que vola.
Escoltes la veu
que et parla i calles,
mires els ulls envellits
que et miren
i te’n desdius del seu mirar,
calles i no en se res
del teu motiu.

Cau esfilagarsant-se

Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el camí de l’oblit.
Un ànima desfeta,
enceta el pas pels inferns,
perduda entre absències
e ignorants instants amagats
en gresols tintats
i plens de pols i teranyines.
Ressonen encara
els murmuris gairebé continguts
de condols fugissers,
d’honor caducs,
de retrets oblidats.
Cops d’esquena: “que hi farem...”
de llei de vida que no entenem,
braços forts que premen
en continguda delicadesa.
Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el moment del no res
que s’apropa,
i es fon l’ànima morta
en un rellotge aturat
d’hores gastades,
sense adéus de pedra
ni de marbre segellat,
sense imatges fetes eternitat.
Cau una boira densa
de tènue plovisquejà
que pinta calfreds
en els pocs valents
que surten a passejar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/orbita.html

S’amaga el sol

S’amaga el sol,
corre com el temps
el seu pas pel cel,
s’enceta el moment
dels somnis
que moren en néixer,
ofegant-se en la mar de l’oblit.
De matinada
la llum s’enceta
mostrant la soledat
que amagaven les ombres
darrera els vidres entelats.
Es desglaça el temps
d’un hivern fred
que gela el cor mentre es pensa
que estima la mar
que li porta nous records,
d’aquell passat no tant gelat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/destello-fugaz-de-luz.html

Gotegen pensaments

Gotegen pensaments
de pluja sobre la sorra deserta
de la platja d’un adéu confós.
Allí on cada gra amaga
el sospir d’un petó absent,
d’un somni incomplert,
d’una il•lusió que va creixent,
d’un mot callat,
d’una carícia esvaïda
a l’aire de qualsevol nit
que vam passar plegats.
Els records ballen
pels camins oblidats
d’un ahir ja fos,
d’un no hi sóc
però et recordo callat.

http://sirens-sea.blogspot.com/2012/01/preterito.html

De bon matí ho va saber

De bon matí ho va saber,
sense escarafalls
sense mots cridaners,
havia perdut l’ànima
que amb cura havia conreat
des d’aquell instant
en que l’havia conegut.
El cor trencat, els ulls plorosos,
la veu tartamudejant,
tot s’havia acabat.
Abans de marxar,
la premé ben fort
entre els braços tancats,
ella se’l mirava estranyada,
no hi va haver comiat,
dins seu sonava la cançó
que tant havien ballat,
so esbiaixat,
que encara sentia al marxar,
al retruc d’un cor trencat.

Te m’obres de cames

Te m’obres de cames
i m’ofereixes quelcom
que no he demanat.
Jo pensava en un cafè,
deixant la resta
per a més tard.
Et veig salvatge
sabent que vols agafar,
i jo ara pensant amb ella,
no sóc gens agosarat.
Parlem paraules dolces
amb camins inclinats,
mirades que juguen
fins on poden arribar.
Somrius en veure
la meva debilitat
i jugues tensant la corda
que vols trencar.
Em parles de la cara del cor
i m’ensenyes el camí
per on hi puc arribar,
dolça ratera on quedar atrapat,
i juguem sense saber
qui és la rata i qui és el gat.
Te m’obres de cames
i m’ofereixes quelcom
que no he demanat.
T’apropes insinuant un bes
que m’ha fregat
i dolç cor trencat,
penso amb ella,
i dic que el joc s’ha acabat.