Em dius que portes

Em dius que portes

un abric de tristesa,

cosit a punxades

d’absència,

amb fil de silencis.

Esperes que passi la pluja

i els núvols deixin lloc

a un sol tímid a mitja tarda.

Estàs trista,

prou trista,

per dir-m’ho mentre cantes

a mitja veu.

La guitarra pica les notes

que ressonen dins meu

com agulles de culpa

i es claven a la gola

sense fer sang,

i no et puc cridar,

que vinguis amb mi.

Estàs trista,

prou trista,

per començar a plorar

gotes gelades,

galtes avall

com un desglaç primaveral,

a les afores d’una vall

on descansa el teu trist cor.

Estàs trista,

prou trista,

per pensar en mi

i els meus mots

que van recordant

aquell amor mai confirmat,

entre retalls de paraules

que volen amb el vent,

cercant pensaments

que t’allunyin del plor trist

on tots dos,

estem navegant.

He dibuixat tant cops

He dibuixat tant cops

els teus límits,

que tanco els ulls i els veig,

se l’alçada dels pòmuls,

l’angle de la barbeta,

l’arc del llavi superior

i la densitat del cos sencer.

Conec l’amplitud del sinus

i la velocitat del rierol

corrent entre ells

per arribar a l’oasi

més enllà del desert

del cos nu.

Se la flaire d’humitat

de la selva baixa

allí on la vida neix i mor,

on els sentits s’extravien

cercant les penombres embruixades,

jugant amb les serps bessones

que t’acaronen

i t’encerclen

per fer més agònica la derrota

i el defalliment.

Queda esperar el moment final,

on es refreda el temps

i fins i tot, la neu sembla càlida.

He escrit tants versos,

que em sembla escoltar-los entretallats,

entre els sísmics moviments d’un cos món,

que es belluga violent,

i treu les urpes i les clava,

i ensenya les dents

i deixa marca.

Com una lluita ferotge,

com una treva pactada,

com una pau admesa,

reposen els guerrers

i confraternitzen.

Repòs,

descans,

com els mots un cop escrits,

com els dibuixos un cop estripats.

Com un adéu vestit.

Com un adéu callat.

A la vora del riu

A la vora del riu,

a l'altre costat

on la plana creix

i vol ser turó,

un matí primerenc

omple de color la costa,

florint els arbres

que han estat dormint

entre llençols de boira

i glaçons de gebre

com un batut

per encetar

una primavera

que neix poc a poc

amb rajos d'un sol tebi,

i mantell de núvols

que van i venen

dansant

des de les crestes

del Montsant.

Com papallones fetes de fil

van caient les flors

després de la constant visita

d'abelles belles,

pol·linitzadors insectes,

per fer del mantell rosat

 una taula parada

de fruites que van creixent.

Arriben flaires

de l'altra vora del riu,

que fan somiar

amb vespres d'estiu

gaudint plens de joia

del descans,

entre amics i ressò de cants,

esperant de la nit,

la fresca que el riu duu silent

sota la blanca mirada

d'una lluna endormiscada.

 petitesesroser.blogspot.com.es/2017/03/els-aitona-paisatge-brodat-amb-fils.htm

Des del moment de l’adéu

Des del moment de l’adéu

el meu cor és un rodamón

que no deixa de buscar-te

com a raó de viure.

Des del moment que el sol

s’amaga rere qualsevol horitzó

comença el cor a pregar

per trobar-te en el següent revolt.

Des del moment que em sona una veu

com el teu so et busquen els ulls

entre la gent del voltant,

cercant rialles i somriures,

com els que m’omplies aleshores,

plegats de mans,

robant un bes enrojolat

i unes carícies d’amagat

els ulls dels companys

que ja reien del nostre joc

de fet i amagat.

Des del moment de l’adéu

el meu cor és un rodamón

que no deixa de buscar-te

com a raó de viure.

Esperança que mai mor,

companya inesgotable del record

amb fons de color blau

amb puntades de pluja caient,

camí d’una tardor

on el darrer so

fou un adéu

que mai entendre.

Sona la revetlla

Sona la revetlla

d’un ahir ja llunyà

i recordo els braços

com a serps amagant-se

rere les robes primes

que cobrien el cos

jove i alegre,

descobrint per primer cop

les formes càlides

dels pits durs i excitats,

mentre els peus

d’una aprenent

d’amant em pujaven

cames amunt,

excitat entre totes dues

la nit se’m feia llarga

i la lluna somreia

la meva ingenuïtat,

acalorat entre cames i mans.

Fregant els llavis

el tou de l’orella carregada

d’arracades

que volien jugar

gola endins.

Xerrant després,

mentre dormia la gent,

sota l’efecte amarg

d’un cafè gelat,

a les tantes de la matinada,

mirant fotos

de quant eres una infant,

plorant llàgrimes silents

mentre pensava i escrivia

els primers versos

d’aquell estiu,

en que em deies adéu,

agenollat als peus

d’un estrep de tren,

que et feia més petita

i més llunyana

fins fer-te oblit

dins la teranyina

d’anys que van venir després,

i encara cerquen els dits,

mugrons i pits,

mentre s’escapen petons

cada cop que vaig al llit

fent del coixí el millor amic,

escoltant versos i queixes

de l’antic enamorat

que no ha deixat de patir,

des d’aquella nit

de la revetlla d’un estiu finit.