M’he armat

M’he armat,
vestit de cuirassa,
casc amb plomall
i capa llarga,
amb els meus companys
la ciutat on et pensava trobar
hem conquistat,
buscava en totes les cares
el teu mirar,
en les boques
el somriure
que em va encisar,
després d’una gran victòria,
d’un magnífic passeig militar,
he tornat derrotat,
per una absència,
per un silenci,
per un petó mort als llavis
que no he pogut donar.

Em deix volar els mots en un ball incert

Em deix volar els mots en un ball incert,
sense més pes que el seu mateix vol,
sense més voler que el seu pes inert
farcit només del miratge d'un pobre sol.

No se si és bo,
conèixer més un pobre absent,
amagat rere mots
que voleien eteris amb imatges
de poemes canviants,
no sóc més clar que la foscor
ni més present que el silenci,
vell com el temps,
canós com la neu bruta
d'un hivern ja passat,
enamorat dels mots
que com de les flors emanen l'olor
i en la fragància, són subtils,
qui sap si... millor així no sóc jo,
si no, si vols veure'm com sóc.

Puc ser ardent amb els mots,
valent amb els silencis,
dolç amb les carícies,
però sobre tot,
sóc un amic absent,
gelós de la boira que m'envolta,
callat escolto els teus mots
i si vols... responc.
Parla i escoltaré la brisa
que flueixi
i faré del seu xiular
la melodia del mot callat,
amb veu de silenci rimat.
Caminaré amb gaiata ferma
per camins desconeguts
i si et trobo farem camí plegats,
però qui sap si... és un mot
o un silenci escoltant,
el regal que tu vols.

Et vaig trobar en un bar

Et vaig trobar en un bar,
de la plaça gran,
de la gran ciutat.
Jo et parlà de la meva vida
i tu ho vas voler escoltar,
em vas dir amb el teu silenci
i amb el teu mirar
que ens hauríem d’estimar,
conèixer cos a cos
cada drecera
que ens dugués al cor,
de veritat.
Ni tant sols ens varem tocar
ni un dit de la mà,
asseguts en la petita taula
d’aquell concorregut bar,
de la gran plaça,
de la ciutat gran.
Buscàrem una pensió
pel barri vell
de la vella ciutat,
abans jo vaig buscar
un xic de protecció.
Era un calorós dia de juliol,
desitjàvem coneix-se’ns a fons
no importava el lloc.
Pujàrem les escales
amb el cor al galop,
de sobte et vaig besar,
en mig de les fosques
del primer replà,
abans d’entrar.
La brusa fina
de l’estival instant,
marcava el ritme pausat
dels pits amunt i avall.
Repetir el bes,
un acte afortunat,
em vas prémer fort,
per notar
la meva creixent humanitat,
m’oferires el que tenies guardat,
em prometies més
per després d’haver entrat.
No em deies res
d’aquell anell gastat,
ni m’ensenyares cap retrat,
estàvem sols
en aquell racó amagat
de la vella ciutat.
Al cap d’uns instants
els cossos nus
s’explicarien la veritat,
la resta eren silencis
que el temps potser faria parlar.

Crema cada mot

Crema cada mot
dins la foguera del silenci,
i les cendres volen
rere el vent de l’oblit.
Mirant allà on la mar
em duu la mirada,
on temps enrere vaig navegar,
filant havaneres en nits
de calma enyorant la llar.
Segaven els sons,
silencis de mar,
batent escuma d’ones bressolant
records antics de vells amants.
Escriu la mà,
en sorra humida,
els versos que antuvi
hagués volgut dir,
s’emporta els mots
una mar famolenca
dels meus neguits.
Aquella primavera
que de nou s’enceta,
m’agafa a un pas
de deixar enrere la tardor
i encetar un hivern
de gebre i neu,
però el teu record guardo
per sempre com el caliu
sempre festiu
d’un somriure pigat
i aquell tímid flaire
del teu mirar.
Em parles dels meus mots
i no respons als seus sons
i condemnes els ulls a la foscor
del teu mirar sense cap imatge
del nostre passat,
deixaré doncs l’anima serena,
esperant la visita darrera
de l’eterna sirena,
amb els vells cants
d’aquelles nostrades havaneres
que cada Pasqua
cantem les ànimes turmentades
dels meus companys i amics,
com esperits,
per conquerir noves mirades il•lusionades.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/02/cant-de-sirenes.html

Amb la mirada freda

Amb la mirada freda
com els darrers dies
d’un hivern estrany,
m’entretinc llegint poc a poc
amarant-me dels mots
que escrivírem,
en aquella primavera tant llunyana,
mots d’un amor callat
sobre el llenç
dels llençols tacats
de suor iniciàtica
on encetàvem coneixements i carícies,
sols embolcallats
amb mirades i paraules,
petons i mans
que mai es cansaven
de cercar camins distrets
i per explorar.
Queda tant lluny aquell temps
com la impertinent impaciència
que ens separà
més enllà de dubtes i ocurrències,
un temps que se n’ha anat
i se’ns ha endut amb ell.
Queda encara record
d’aquell blanc de joventut,
pintat amb franges al pols del cap
i sota la fràgil fragància
d’un somriure que retorna a reviure
i s’escola en els pels durs i salvatges
d’aquella barba arrogant
que servia de coixí
als teus primers petons.
Deixaves un bes
en la punta dels més irisats,
com un assaig del camí
que plegats volíem encetar.
Encara resten en les velles narius,
olors de la pell encisadora que m’oferies,
baf d’un cos que volia aprendre,
mentre m’ensenyava a estimar,
aquella riquesa de sentiments
ha deixat pas a un desert erm,
que cerca entre les seves pròpies runes,
vestigis de l’esplendor perdut.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/i-aquest-ahir-que-quedara-escrit-en.html

Ressec el cos fet paisatge

Ressec el cos fet paisatge,
mancat de la fèrtil pluja
dels teus petons,
moren musties
les darreres flors
dels vells records,
i els pètals dels teus versos,
fetes paraules
volen amb l’aire sec
que de tant bufar
va eixugant les exímies reserves
d’aquell ahir ric de tu.
Erm queda el cos,
erma la memòria,
desert d’absència feta silenci,
tant lluny d’aquells crits muts
de boca a boca,
desfet el paisatge del teu cos,
s’obre un etern desert
de fosca i freda nit.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/03/en-los-paisajes-de-tu-cuerpo.html

Em saps com si el meu cor fos transparent

Em saps com si el meu cor fos transparent
i els meus silencis lliçons
que t’ensenyessin el camí menys sinuós.
Però els somriures que els teus ulls em llancen,
moren en cloure’s els llavis,
savis en el joc de jugar,
per creure sense ensenyar,
no m’imagino com són els teus petons,
ho sé, com se que es estimar,.
No sóc ni bell ni cavaller,
ni misteriós ni esmunyedís,
tant sols vell, home, silenciós
i emporeguit d’aconseguir
el que vull per perdre
en un finit pròxim
que em deslliuri de neguits.
La innocència dels teus anys
és més madura que la dels meus
i amb tot et se innocent i feble,
tant com el tendre mirar,
del teu amant absent.
Morir cada nit en el tàlem d’una lluna blanca,
cobert pel teu record com a llençol
que em cobreixi en la fresca matinada,
rebent uns petons desitjats
com a gotes de rosada,
acaronant entre somnis
el teu cos fos entre els meus dits,
aprenent a caminar camins
sense tornar enrere,
sense mirar al passat,
estimar-te serà un somni
del que despertaré aviat,
sense retrets,
sense llàgrimes per la meva part
amb un xic penar per haver nascut abans,
però potser aleshores no t’hagués conegut.
M’aproparé de nou a tu
amb l’ombra de l’absent
i veure com trobes sense els meus petons
els petons que de veritat volies desitjar
i les mans que t’acaronen
no són els sarments secs
que em pinten els anys més enllà
dels que he viscut.
Seràs per sempre el far del meu mirar
i en dies de boira clara,
ma figura difuminada
s’escamparà pel teu voltant,
et deixaré el camí de l’amor on jo vaig arribar tard.
M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Cavalcaré més enllà del teu cos
en els meus somnis
i deixaré que la nit em cobreixi del mant fosc
d’un incipient oblit, guardant, dins meu,
el record impossible d’un desig incomplert.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/amagat-rere-el-telo.html

Em deixes com un nin

Em deixes com un nin
en un racó oblidat
d’on tu vius una vida
que m’ha apartat,
i em deix esfilagarsat
un cor que no vol deixar d’estimar.
Vull ser el Peter Pan,
que et dugui com ombra cosida
per ser tots dos plegats una ànima unida
amb dos cossos
que s’estimen sense importar la llum
que els il•lumini a cada instant.
Toca’m mentre recordi el tacte
dels teus dits entre la roba
i desfés els temor per un oblit
que ja es comença a dibuixar.
Desfés els meus temors,
amb xarop de petons
i fes-me créixer l’esperança
d’un proper retorn.
Recull els fils
que es van desfent i cus-li al cor
els tros que duus enganxat
en algun lloc del teu cos.
Vine a veure’m al racó oblidat
i fes-me creure de nou en l’amor
que en un temps ens vam jurar.
Cus-me poc a poc les ferides
que ens van fer el temps
i els mots callats que mai ens vam dir,
aquelles carícies que descuidats
ens van perdre en cossos aliens
a les promeses d’aquell ahir
que volem tornar jugar.

En nit de festa confosa

En nit de festa confosa,
entro on l’ombra és fosca,
sabent que trobaré un cos decidit,
equivocat en rebre l’espera,
dels jocs pensats en repetim
els més eixerits,
en vols i en vull
i gaudint de l’engany
fem de la nit un ball,
de llençols,
de petons,
de carícies,
en som sense saber-ho amants,
amants del teu cos dur,
madur,
del regust al vi fruitat del sopar,
al gust amarg del cafè sol,
que ara torna
a força de llengua muda,
buscant,
trobant mugrons enlairats
i sexe afamat,
cercant un plaer equivocat,
no en el destí,
en...,
en, el subjecte,
i a la fi quan assedegats
per aquest beuratge
que la foscor ens ha departit,
quan relaxats
albiro closos els ulls
i esgarrifances de goig en la pell,
reculo nu,
i furtiu em faig nit, amb la nit,
i record en la memòria,
que en l’engany
jugares jocs d’amor,
amb l’enamorat absent.
Amants del teu cos dur,
madur,
del regust al vi fruitat,
de llengua muda,
mugrons enlairats
i sexe àvid.
Et recordaré somrient,
quan de nou un cafè
sigui intermediari
de pensaments
que volen per l’aire
i si em preguntes pel meu somriure,
recordaré petons i mugrons,
pits, ventre i sexe
que m’oferies en nit de festa confosa,
allí on l’ombra era fosca.

M’aculls amb nom de matinada verge

M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Em mires amb la reverència
que t’ensenyen els meus anys
i suposes del meu coneixement,
escoltes els meus mots
i potser desitges sense sospitar
uns petons
que no et puc donar.
Ets dona,
ja ho se
i estimar-te no és dolent ni delicte,
però més enllà del miratge del moment,
t’he de permetre un futur sense sotracs.
Faríem l’amor com mai l’he fet
i m’ensenyaries coses que mai he après.
Massa jove pels meus desenganys,
massa jove pels meus afanys,
massa jove pels meus somnis d’immortalitat.
Tendre el cor
per la golafreria d’un jove caduc,
d’un vell canós,
d’un poeta esgarrifós
enamorat de la luxúria
que li permet la ironia
del temps passat.
M’aculls amb nom de verge
en matinada fresca,
llençols al vol
i fragància de romer florit,
em vols pel que veus i no saps,
pel que saps i no creus,
pel barret trufat d’il•lusions enceses
i petons mig desitjats,
em veus com creus,
i no saps com sóc,
em vols com jo mai podré voler,
i em dol no poder-ho fer.
M’aculls amb nom de matinada verge,
i jo et deix en un mar de plors.