Deixaré enrere tot i res

Deixaré enrere tot i res,

hauré estat com la pols

que el vent aixeca

en una revolada

i després deixa caure.

Un miratge

en la llarga vida

d'un món

que es refà

amb cada generació.

M'estimo tot allò

que m'envolta,

i amb la mateixa passió

l'he pogut odiar,

però el record

que em queda

és la dolçor d'un passat.

He perdut valedors i companys,

he perdut branques del meu cor,

i he seguit endavant,

com ara em perdreu,

no hi ha més història

que la viscuda,

no hi ha més secrets

que els callats,

no hi ha més plors

que els que hem tingut

ni més ferides

que les que s'han curat.

Deixaré enrere

un camí en comú,

per fer del silenci una vida,

i del cel un destí.

Jo buscava una paraula

Jo buscava una paraula

i tu m’omplies de fets,

plens de silencis

que en costava portar a sobre

entre tanta absència.

Volia amagar-me dins teu

i tu escoltar una veu

de vellut.

De tant lluny,

se’m feia el camí

molt llarg

Volia estimar,

estimant un cos com el teu,

aprendre el teu cos

fent pràctiques

en qualsevol cos.

Callat em deies que no inventés

amors que no hi eren

i jo mirant-los als ulls

els hi deia: “Fuig que no hi ets”.

Es vestien

i ara si que eren un fantasma.

Et deia que tornava a ser un esperit

solitari

a l’espera de la teva presència,

una ombra que s’allargassava.

Tornava a fer camí,

I escriure versos

que des de l’horitzó llegies

Un cantó es vestia de petons i carícies,

paregudes a d’altres que em donaves.

però no iguals

obria els ulls, el fanal em contava a sota veu

que els petons es perdien com la primera neu

escalfada pel terra rugós clavat al cos desabillat

desmanegat,

cercant les marques

del plànol de la pell

que havien dibuixat les meves dents

i el roig dels llavis oasis del teu desert.

On ets Senyora, on puc trobar-te?

I escoltar que els batecs del teu cor

són els batecs que et dono jo.

És un comiat, sí!

És un comiat, sí!

de les meves dones

i cadascuna agafa

d'aquesta flor

amb punxes,

el seu pètal

i l'olor que porta.

Cada dona

té uns records

i viu la memòria

d'uns mots,

d'uns fets,

alhora comuns,

alhora únics.

Soledats compartides

que ara el temps

desfà lentament.

He escoltat tantes vegades

He escoltat tantes vegades

les paraules que no m'has dit,

que ja són meues,

sense deixar de ser els teus silencis.

Has llegit tants cop els meus mots,

que sense veu ja són teves les paraules

que no t'he dit,

llançades al vent tant de dia com de nit.

Les cançons que m'has cantat

i mai he sentit,

ja són les cançons de ma vida,

sense saber-les cantar,

no paro mai de taral·lejar.

Hem estat tant distants i tan a prop,

que hem estat diversos i unitat,

cadascú la seva vida,

sense deixar de viure la del costat.

I ara que la mort s'acosta,

la viurem de veritat,

qui sap si plegats,

qui sap si cadascú pel seu costat.

Hem estat bessons dispersos,

que la vida ha separat,

retrobats d'espurna en espurna,

per esperar quina nova espurna

tenim al davant.

Deix un bes en cada glop de brisa

i en cada gota de mar,

amb salabror d'absència,

amb absència de dolor.

Enyor que em trenca en bocins de temps,

amarats de records,

records que vindran

després quan la brisa sigui mar.

Pinta guspires

Pinta guspires

d’argent en retirar-se,

mentre treu

el mantell vermell

de sobre les muntanyes.

El sol vesteix de nit el cel

i crida suau la lluna mandrosa,

mentre s’apropa l’estiu

mirant festiu

la llarga nit de sant Joan

caminant a poc a poc.

La mar renta la platja

vora els amants

que la reben entre rialles i petons,

càlides carícies

que s’esbargiran de matinada.

Roda el món i en son rodar,

lliga mil nits de llunes canviants

amb els jorns

de mil sols cansats. 

 http://petitesesroser.blogspot.com.es/