Flueixen
les paraules
com
les aigües
d'un
brollador
per
l'assedegat que sóc.
I
cada mot vol ser part
de
la teva pell,
forma
inert del teu cos.
Cau
cada mot,
amb
la constància
de
l'instant que fuig,
amb
la lentitud
del
desig
que
no arriba,
amb
la lluïssor
de
la mirada
que
s'escampa
com
un arc de Sant Martí.
i
escric pesant amb tu,
com
sempre
ho
he fet,
fins
que la memòria
sigui
un llençol brut
incapaç
de reconèixer-te.
Llavors,
entre
les boires,
veure
sempre la claror
d'un
rostre envellit vora meu,
com
un far,
i
sabre des de la ignorància
del
temps perdut,
que
sóc amb tu,
pensant,
sense
perdre més instants,
que
vaig escriure uns versos,
qui
sap quan,
qui
sap perquè,
qui
sap si...
