Pinta el jorn
velles llances de jonc.
Defensen platges
de l’oblit permanent
on l’hivern porta
petits rajos calents
sobre la molla ona
que vol besar peus
d’infants que no tornaran.
Pinta el jorn
amb pinzells de joncs
aquelles postals
que el passat s’endugué
i la mar reclama.
Pinta el jorn
el somnis de canyes
que el vent fa dansar.
Pinta el vent serrells de palla.
El sol cola rajos de llum
sota la fosca teulada
i canta silent
esperant la bandada
d’ocells que fan niada.
Finestra de fusta trencada.
Porta desbancada.
Si jo fos ocell,
també voldria aquesta niada.
Pinta el temps la pell de l’aigua
i el sol li dona l’escalf
que el vent li espatlla.
Ulls de nin la pinten de vermell,
i els sons de joves li canten
de tant en tant amb versos de rovell.
Són de vegades cors ferits,
son de vegades joves esperits,
son de vegades les nostres ànimes
que no duen vestit.
Genet que agafa brida.
Brida que porta l’euga.
Euga altiva.
Gent que se la mira.
Puja al llom i s’estirà.
El mon que se l’albira,
sap que sa cursa serà poesia,
la resta,
genets que faran la melodia.
No vol morir el vell molí,
ni deixar de veure aigües velles.
No vol estar sol
i deix venir heures xafarderes
i molses de pessebre
que besen les gotes velles.
No vol que el temps oblidi
les voltes i voltes
que els engranatges
donaren vida.
No vol morir,
el vell molí.
