El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Si tu fossis ocell!
Quin gran ocell series
i en escoltar el cant
m’asseuria.
Si tu fossis ocell!
En veure’t,
jo et dibuixaria,
amb carbons i pastel
de mil maneres ho faria.
Si tu fossis ocell!
En safata d’argent
menjar et deixaria,
per veure com menges
per admirar-te cada dia.
Si tu fossis ocell!
Quin gran ocell que series.
D’entre els peus de l’arbre
regalima translúcida
l’ànima dels preterits versos
que el vent em dictà,
amb sang d’aigua tenyí
de vermell els seus sons
en les fulles marcides
d’una tardor que mai va marxar.
Pintaré els contorns
d’aquests sons
amb molsa verda
i fongs ocres
de la terra humida,
de llàgrimes d’enyor,
d’amants oblidats,
de versos perduts,
de vents fugissers,
de tot allò que volia
i no va ser.
Desfà la pluja el blau del cel
i la mar enfosqueix
el de la seva aigua.
Els separà l’horitzó.
Amb cotó de núvols
aclareix aquell fons
que mirant de lluny el cor esplaia.
Ara t’espera quieta la mirada,
de fit en fit,
mirar el sol com va a dormir,
poc a poc com si jugués
i no volés parar
fins arribar a la paret
on penjar el somnis
de vells, joves i infants.
Vull parlar dels meus somnis,
de quan era drac
i tenia por de menjar allò
que diuen que menjava.
Vull parlar de roses que punxen,
de llibres que fereixen
i de princeses no s’ho mereixen.
Vull parlar de mi,
d’un drac que vol tranquil·litat,
de quan els drac podíem volar
sense ser menyspreats.
Vull parlar de versos d’escates verdes
i lletres de color carmesí.
Vull parlar de poemes olorosos
i records rovellats
amb cap de ferro colat
i cos de fusta llustrosa amb vernís.
Vull parlar de quan rere nosaltres
s’escrivia a l’aire un bon dia
i fins i tot de vegades
entre família es depositava
a cada galta un petó.
Vull parlar de quan dracs, mans,
i altres que com jo, guardàvem la casa
i rebíem visites de tots colors.
Vull parlar de quan no érem invisibles
tot i estar a l’abast.
Viure
una vida
llarga o efímera
lluny, molt lluny de
Violències gratuïtes
intolerables
unions de
recursos
estèrils
Emmarcats
no volem ser
Poble d’armes
Alçades contra
Uns altres pobles
Com la pols del terra
que l’escombra fa desaparèixer,
com els sons
que la gola ja no sap dir.
Com la porta
que no s’obre
ni la finestra
que la llum no deixa entrar.
Marxa del meu costat
aquell ahir que semblava
res pogués esborrar.
La mare em mira amb ulls
sense mirar,
i potser es pregunta
que hi faig al seu costat.
Com si fos un capellà
no em para de batejar
amb mils noms de la seva història
que mai encertarà.
Mare sóc ton fill,
i no l’espòs estimat.
Mare, no sóc el pare
que de petita et retenia
entre braços
abans d’anar a jugar.
Mare no sóc...
com dir-te que no puc deixar-ho anar.
Tornem a començar.
Mare sóc ton fill i...
jugaré a aquest joc
tota la nostra eternitat.
I cada errada
un petó a la galta
que respondrà i tu qui ets?
sense parlar.