Com la pols del terra

 

Com la pols del terra

que l’escombra fa desaparèixer,

com els sons

que la gola ja no sap dir.

Com la porta

que no s’obre

ni la finestra

que la llum no deixa entrar.

Marxa del meu costat

aquell ahir que semblava

res pogués esborrar.

La mare em mira amb ulls

sense mirar,

i potser es pregunta

que hi faig al seu costat.

Com si fos un capellà

no em para de batejar

amb mils noms de la seva història

que mai encertarà.

Mare sóc ton fill,

i no l’espòs estimat.

Mare, no sóc el pare

que de petita et retenia

entre braços

abans d’anar a jugar.

Mare no sóc...

com dir-te que no puc deixar-ho anar.

Tornem a començar.

Mare sóc ton fill i...

jugaré a aquest joc

tota la nostra eternitat.

I cada errada

un petó a la galta

que respondrà i tu qui ets?

sense parlar.