He somiat, Senyora,
que us sortia de l’escot
una lluna blanca
i que la punta vellutada
em pujava a la boca
per fer-me un petó.
Després han estat
els vostres llavis
que m’han despertat,
amb el cos entre mans,
en el lloc més sòrdid
que vàrem trobar
entre protestes i silencis.
Ens amagàvem secrets
que fèiem néixer
entre petons tendres
i preguntes dels nostres anys,
no Senyora,
no érem tant joves
com volíem aparentar.
He somiat, Senyora,
promeses de nous petons
i de dits entrelligats,
de cossos nus
i racons més perduts.
He somiat, Senyora,
promeses de nits fosques
a mig matí
i deixar-ho córrer
que el temps vola
i se’n va darrera de recances
que ens retreuen
estones de pell i mel,
de sal i d’adéus
que mai s’acaben.
