Prem amb el dit la nit,
el llevo i com un forat,
m’entra la llum.
Deix passar
ara el raig etern
d’un cel curiós
que vol entrar,
sense saber
que hi trobará
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Prem amb el dit la nit,
el llevo i com un forat,
m’entra la llum.
Deix passar
ara el raig etern
d’un cel curiós
que vol entrar,
sense saber
que hi trobará
Llisques en un tobogan tot pla.
Dubtes si són els peus
qui ho fan o levites.
Una branca de llum creix
amb l’esperança que et fuig
entre dos batents
que sense dubte t’esperen
mentre s’obren
al ritme dels teus passos.
El ressò de la consciència
vol retardar el pas inexorable
cap a la llum.
La veu et crida i tu respons
obrint el ulls sense saber on ets.
Ho preguntes.
Tarda la resposta
en sortir cap a tu.
Gota a gota el meu petit món,
s’amaga dins del poal.
L’aigua neta que ha anat caient del cel.
El cel que pinta de blau el fons del cubell.
Les altes branques que me’l volen tapar.
L’ombra que aquestes m’ofereixen.
L’aigua que es fresca a l’ombra.
La set que s’apagarà glop a glop.
De tant veure’l se’m fa estrany
el lloc on la infantesa volà
per passar a ser record,
passat a la fi.
De tant anar i tornar
de passar de llarg
o d’aturar-me
per restar una estona acompanyat,
se m’esborra la pertinença
i de vegades pregunto
per coses que ja no hi són,
persones que han desaparegut,
situacions que mai foren com les dic
i em sento aleshores foraster
en una casa
que potser hagués estat meva
i llavors el fred mantell
de la solitud m’abriga
com si fos una peça volguda,
però jo ja no hi estic segur.
De nit el cel és paret.
Negre amb espurnes
que els núvols tapen.
No es veuen!
Quan el sol lleva el llençol
que la nit tapa, per l’escletxa,
riu en veure el cel tapat
de negra nit.
Li lleva i ara si,
tot blau el cel
se’n recorda de la nit.
L'estima!