El teu alè
m’entra dins
amb la força
de la teva estima,
aquella que mai
em nombres,
aquella
que he d’endevinar.
El teu cos
de vegades ignot,
el se càlid en l’hivern.
La teva boca
refusant petons
em demana
que en faci més.
Qui m’enganya més,
el teu silenci tallant
o quan em supliques
amb ta mirar brillant?
Descansa Amor
entre els ramals
dels meus braços
i deixa que el cor bategui
per tots dos.
Faré el llarg recorregut
entre la teva ànima
i la meva per endinsar-me
fins el ventre on neix la vida.
Neix en cada carícia.
Neix en cada petó.
No em neguis cap plaer.
No em neguis
en cap moment.
Estimant sempre
encara que sigui
un amor silent.
Ve la nit
amb sa blanca nuesa
i et trobo amb mi,
càlida i oberta
als meus desigs.
Dolçament
venen els teus llavis
tendrament,
i la seva escalfor
regenera la meva vida.
La lluna envejosa
de la teva blanca nuesa
no vol entrar pel finestral
i ens deixa a fosques.
Els dits, tous,
aprenen a recórrer
de nou el camí
que ens separa
i solquen reconeixen
de cada pam
de la teva pell.
La llarga nit
s’acompleix lentament
i ens demana permís
el sol
per brillar un nou jorn,
ens troba endormiscats
en un llaç
de cossos enamorats.
Ma vida va creixent
en tinta negra
sobre full blanc,
i el que semblen
en la mortalla cucs,
són la vida
que se m’escapa,
per escoltar-la tu.
Si cada bes
de la ploma,
queda eixut a l’instant,
els meus sobre la carn,
també marceixen eixuts
en deixar la pell
que han besat.
Deixa’m besar
i escriure per anar morint
a cada cant,
i mentre el final no arriba,
no em deixis de besar.
T’espero a la vora
de l’aigua
remullant-me
els peus amb les ones
mortes,
que deixen l’escuma
entre els dits molls.
Humida la sorra
on s’enfonsen els talons
mentre t’espero.
Veient caminant
altres ànimes solitàries
que cerquen
del temps les respostes
que els hi manquen.
Sembla l’horitzó
un espai llunyà,
infinit fora del meu abast,
el territori on descanses
en la teva fugida.
El bosc tenebrós
on mai arribaré.
Van caient de la memòria
mentre espero que arribis
les darreres mostres
en que semblaves estar per mi,
i ja fa tant de temps
que encara
no m’arribo a creure
que quedéssim
per veure’ns
en aquesta trobada.
T’espero a la vora
de l’aigua
remullant-me
en un mar
que fins i tot ell
s’enretira
per anar a dormir
a la seva casa.
Se que no vindràs,
i em dol haver perdut
una altra oportunitat
de trencar el silenci
que ens tenalla.
