Visites la teva ciutat dels morts.
Recordes el vell passat d’amor.
Xerres amb els fantasmes
d’aquell immens dolor.
I mires com comencen
a marcir-se les flors
que li has dut.
Tens una mirada fina
que despulla el temps.
Qui et vegi i t’escolti,
li semblarà que xerres amb algú
que els arbres tapen.
Li parles de mi.
Poca cosa, de revolada.
Però l’esglai d’un somriure
es pinta quan sona el meu nom.
Ja ho sap, el que sents.
Però vols que ho senti,
perquè no li has amagat mai res.
Li fas un petó al vidre,
just davant d’on queda la seva foto.
Aviat tornaré,
i ja et diré les noves
d’aquest entretemps.
Tinguis cura de nosaltres.
I si poguéssim veure’l
com el veu ella,
l’esperit també fa un esglai
de somriure, com el seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada