Avui fa un any,
i elles soles
et recorden a cada instant.
Et visiten a la ciutat dels morts,
al ritme de les flors mortes,
per canviar-les,
i preguen,
i ploren,
i sorgeixen records
que semblen nous de lluents
que estan de tant recordar.
Li netegeu el balcó
sota la seva foto
i sense donar-se’n
del tot de prompte
els dits s’estiren
per tocar la galta dura
de la foto impresa,
enganxada en el marbre.
Avui fa un any
i res ha canviat,
t’estimen com aquell dia
i el dia d’abans.
I torna a sorgir una llàgrima de nou.
Recullen els draps
i els papers que han sobrat.
I s’acomiaden dient el teu nom
com quan sortien de casa
per anar a comprar.
Ara no et demana
que preparis el dina o el sopar,
ara l’aperitiu
de cada jorn de visita
són les llàgrimes
que s’eixuga traient
un mocador de la boca
de la màniga.
I repeteix el nom,
i repeteix el comiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada