Cobrint el cos nu

 

Cobrint el cos nu

amb una funda de coixí,

dormitant sobre els càlids llençols,

mentre esperes el retorn del coixí

que fa uns instants m’has tirat.

La balconada es oberta

i des del tercer pis sentint els estralls

dels estudiants sortint

de la bodega,

rient, cridant

i potser algun pensant en tu,

però avui n’estàs fora

del seu abast.

A tres passes del meu llit,

compartim nit,

i aviat llençol de sota.

Ells llavis ja estudien la boca,

entreoberta, maliciosa.

Els dits, s’apropen gustosos

de retrobar-te,

recorden el color del teu tacte,

la finor de la pell.

El cos vol córrer cap a tu,

però em fas esperar

el moment del contacte.

En saps molt.

De fer patir.

D’estimar.

Per a mi, també en saps?

Vinc a tu sense esperar més,

pot el desig,

i les ganes em fan desfer

l’espai i el temps.

Ja no queda res

de la funda del coixí,

però la resta hi es allí,

com una promesa complerta,

com un premi cobejat.

Ets jove.

Sóc jove.

Tan sols ens queda l’eternitat.

I la començarem

amb un etern petó.

Que mai oblidarem.

Ara continua el joc

I em pregunto si mai acabarà,

Mentre les mans

deslliguen abraçades

I els cossos

busquen fusionar-se.

Fora queda la nit

i la garbinada.

A dins tu i jo.

De l’amor,

ja en parlarem en altres versos.