És l’hora de la tornada,
i cada un prendrà el seu camí.
Abans que s’acabi,
deixes dos petons
en mons llavis,
sorprès, i no,
perquè els volia.
Sorprès, i si,
perquè no els esperava.
M’hagués agradat
que fossin mutus,
que jo també
hi hagués participat.
Però recordo
d’altres de més festius.
De llavis caient
sobre els teus llavis.
De cercar camins a l’abast
rere la soca del clatell,
anant baixant per l’espinada
de la columna.
D’altres més altius
sobre els erectes pits molsuts
esperant noves experiències.
Besos deixats,
com un préstec,
que ben aviat volem recuperar.
Besos de comiats, tristos,
amb l’espurna de l’esperança
d’un retrobament proper.
Petons de galta
que et deixen tranquil,
recuperant tantes sensacions.
En la soledat de l’habitació,
recordes els besos del coll,
preludi d’un acte sublim,
repetit, callat.
Començament de quelcom
Que volem per sempre.
Ara, abans de marxar,
dóna’m de nou els dos petons
que els llavis reclamen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada