És l’hora de la tornada

 

És l’hora de la tornada,

i cada un prendrà el seu camí.

Abans que s’acabi,

deixes dos petons

en mons llavis,

sorprès, i no,

perquè els volia.

Sorprès, i si,

perquè no els esperava.

M’hagués agradat

que fossin mutus,

que jo també

hi hagués participat.

Però recordo

d’altres de més festius.

De llavis caient

sobre els teus llavis.

De cercar camins a l’abast

rere la soca del clatell,

anant baixant per l’espinada

de la columna.

D’altres més altius

sobre els erectes pits molsuts

esperant noves experiències.

Besos deixats,

com un préstec,

que ben aviat volem recuperar.

Besos de comiats, tristos,

amb l’espurna de l’esperança

d’un retrobament proper.

Petons de galta

que et deixen tranquil,

recuperant tantes sensacions.

En la soledat de l’habitació,

recordes els besos del coll,

preludi d’un acte sublim,

repetit, callat.

Començament de quelcom

Que volem per sempre.

Ara, abans de marxar,

dóna’m  de nou els dos petons

que els llavis reclamen.