si les meves paraules haguessin
tingut el valor que tenien per a mi.
Si les carícies i els petons parlessin
el mateix llenguatge,
si els signes de les mans
diguessin pels dos el mateix.
Si les nostres mirades es trobessin
sense ser esquives,
si el meu alè entrés dins teu,
i el teu fes el mateix, amb mi.
Si les nit de lluna plena
tinguessin el mateix significat
per a tots dos.
Si la pluja d’estiu ens mullés
als dos igual.
Si tot el que ens envolta,
fos nostre a parts iguales.
Si respirar no fos lo més important
quan restéssim junts.
Potser si es complissin
tots aquests condicionants,
potser el comiat
no hagués estat tant trist,
o potser no hi hagués
hagut comiat,
i els petons seguirien
sent tórtores volant,
fidels per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada