La
vida,
un
glop d'aire
entre
dos instants
un
tant llunyans.
I
la seva mirada
era
el reflex
d'un
mirall vell
amb
les vores ratades
pel
temps
que
de vegades
no
li deixava veure
tot
el contingut.
I
veia sense veure,
i
creia que la imatge
era
millor que l'original.
Que
els petons acolorits
del
cristall eren més dolços
que
els seus.
Que
les carícies acaronades
amb
les mans fortes
que
veia,
eren
sens dubte,
les
que valien la pena.
Que
el cos embellit
xuclant
les mirades
de
l'entorn
era
molt distant
del
seu cos xuclat i prim.
Tantes
coses,
tants
sentiments,
tanta
felicitat
era
millor allí al davant,
que
es va passar
la
vida sospirant,
sense
saber que era ella,
el
mirall,
que
tothom volia imitar.
http://arateva.blogspot.com.es/2015/04/para-ella-los-otros-siempre-son-mejores.html
1 comentari:
Preciós! Molt bonic :-)
Publica un comentari a l'entrada