La
veu se'm fa trista,
com
el ressò d'un fado
que
no vol començar a cantar.
Sense
pensar,
m'acarono
els llargs cabells
de
la blanca barba,
com
si jugant
volgués
tocar la vella guitarra,
d'aquelles
tardes solitàries
vora
la mar callada.
Miro
enllà,
més
enllà
que
el pensament fugisser
em
porta trencant les portes
del
passat
per
dur-me al teu voral,
entonant
duets de cançons
que
llavors si tenien so.
Cada
nota és un tall,
que
avui encara es guareix,
amb
salabror que neix
de
la mar ixent
d'uns ulls plorant.
I
viu i reviu
el
petó perdut,
la
mà que es fa estranya,
el
cor que s'alenteix
i
que no em vol deixar respirar.
1 comentari:
M'arriba molt això del "fado/ que no vol començar a cantar". El teu poema és bell i trist com un fado, i encara més, perquè no vol ni començar.
Publica un comentari a l'entrada