La
ciutat dorm la migdiada
d'un
dissabte d'hivern.
Fred,
amb
la petita manta
de
cotó
dels
seus rajos de sol
que
volen escalfar-nos
els
darrers instants
d'un jorn
que
se'n vol anar
a
descansar
rere
les teulades altes
de
la vella seu
que
ens recorda
tantes
històries
com
hem passat.
Asseguts
en
els bancs de fusta
de
la solitària passarel·la,
hauríem
d'acaronar-nos,
com
si no,
les
fredes mans
gastades
pels anys,
per
les esperances
que
s'han anat ajornant.
No
has arribat
i
el rellotge va marcant
el
retràs.
Miro
la gent passar
que
veu un vell cansat
mirant
mes enllà
de
les ombres
que
suren al seu costat.
Somio
mots
que
dansen dins del meu cap
i
que mai et vaig poder dir
en
arribar al meu costat,
perquè
sempre
per
alguna raó,
alguna
excusa
que
et disculpava
mai
et deixava venir a passejar
vora
el riu amb la meva persona,
ni
dir-te a cau d'orella
amb
veu plena de sentiment
que
t'estimava.
Cada
tarda,
el
mateix rosari
que
resava en solitari
i
cada paraula s'escapava
com
bombolla de sabó
que
el vent s'emportava,
esperant
inútilment fos,
vora
teu.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/05/malabares.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada