En
mig de la plaça,
allà
on antuvi,
els
braus
deixaven
la pell
i
la vida.
Envoltat
de
mil mots,
en
llengües
gairebé
estranyes.
M'assec
sol,
en
una taula,
d'un
qualsevol cafè.
La
tassa,
buida
i
reseca,
és
com
un
altre oblit
-en
aquest cas
del
cambrer-.
Jo
sóc,
l'oblit
present,
el
callat,
el
solitari.
De
nou
no
has vingut,
de
nou
no
ens hem
retrobat.
L'ATZAR
que
fa temps
se'n
oblida
de
nosaltres
no
ens deix
l'oportunitat.
I
el temps
novament
s'escapa.
I
amb el temps
els
records
són
la resta,
només,
ells
queden,
gastats
de
tant tocar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada