La
solitud.
El
silenci.
La
foscor.
Escapar.
Si
No
sempre
vertigen,
No
sempre
quietud.
Flagels
d’absències,
De
sons
que
no neixen.
D’ulls
que clouen vençuts.
Fatigues
invisibles
carregades
de passat
com
la pols dels mobles
a
les golfes.
Innocència
de desigs
que
es desfullen
com
flors pansides.
Escapar.
Si.
Potser
viure.
Escapar.
Cap
a on?
Noves
presons!
De
barrots lluents!
Viure?
Amb
la infàmia
de
la degradació.
Vida
sense dignitat.
Éssers de fang,
cor
de fang,
ulls
de vidre...
http://elboscdelsomnis.blogspot.com.es/2015/04/paris.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada