La màgia del temps,
marxa de cop l’escalfor
i en tenim més.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
En feia molt de temps
que la pluja no queia així.
Surto per renovar
la memòria del seu tacte.
La humitat de la roba
amb la seva visita.
L’olor d’aquella terra
que puja narius endins.
Tanco els ulls.
Recupero el record
de la meva infantesa perduda
en mig d’un carrer ple d’aigua
que corre escales avall.
Ara tinc de nou la pluja!
On es quedà la meva infantesa?