Se m’estripa la pell veient
com cauen els mots del paper.
Instants de pensar
i d’escriure que ningú recollirà.
La vida que se’n va em demana versos
que mai floriran,
de vegades salobres per les llàgrimes que cauen,
de vegades seques del sol que les crema.
De vegades fetes gel per la fredor amb que les reben.
Aniré morint qui sap si...
també aniré escrivint
mentre la vida em deixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada