Vols marxar caminant lluny de mi,
però el temps que em passat junts
no deixa deslligar els darrers nusos
que ens fan restar per sempre junts.
Tantes carícies
que han passat d’un cos a l’altre,
tants petons com pètals de flors
obrint-se al cor que s’estima.
Et tinc al tou dels dits
com una nova empremta
que diu qui sóc dins del teu cor.
Examina’m de la teva geografia
i recordaré tot el que preguntis,
en quina nit i si havia lluna,
si hi va arribar el petó o la carícia.
Pregunta’m quantes vegades
t’he dit amor i no sabré contar-les.
Vull obrir els ulls
i veure que encara no marxes,
i tenir els llavis a besar
per poder-ho fer amb la pau
del temps etern entre els braços.
Despulla prejudicis
i roba entre tu i jo
només resta el desig de voler-nos,
de voler-nos veure,
de voler-nos estimar com sempre fem.
Que em poden prendre
si tinc els teus ulls a l’abast dels llavis
i noto l’escalfor del cos
quan m’estima alçant el vol.
Deixaré de nou un bes
que cau com un pètal
al riu quiet de les mirades
i el deixaré com sempre a la galta
abans de dormir-te,
esperant que el despertar sigui joiós
per tenir-te cos a cos
i mirar-nos als ulls sense
que estiguin embenats.
Respirar el teu alè,
si et tornes a adormir,
després jugarem sota l’aigua calenta
i sota ella es desfaran
els petons i les carícies
fins un proper després.
Perquè tu també
em voldràs veure com cada dia.
Mentre hi hagi vida .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada