T’hauries d’omplir
la boca de mi,
parlar amb els meus silencis
i escoltar els meus sons.
Ser la mes bella estàtua
de marbre em fa mal,
i em deixa gebrats els llavis.
Ets la llum distant del sol
que voldria m’escalfés,
i ets el préssec madur
que mai podré menjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada