dijous, 12 de febrer del 2015

S’havien de trobar

 

S’havien de trobar

després de tant de temps

als carrers de la capital

que els havia canviat

i fer madurar.

Ell l’havia estimat

des de sempre,

ella s’hi havia deixat.

Assegut a la terrassa

d’un vell bar

de la plaça de la catedral

l’esperava impacient,

recordant els joves traços

en la seva ment.

El refresc feia estona

que era el record

en un got buit

quan la va veure,

madura, imponent,

una mica lluny

del que guardava

en la memòria

de quan eren joves.

Salutacions, abraçades,

petons a les galtes

diversos compliments.

Un instant perdut.

Una mirada de fit a fit,

un moment de silenci,

un somriure inquiet.

No calia res més.

La vida passada

va volar en més de mil paraules,

i diverses imatges.

“Tinc les claus d’un pis”.

“Que vols fer”.

Un bes als llavis

per resposta,

una resposta al bes.

“Vine és a prop”

Les mans es van entrelligar.

El passos

es van compassar.

El llit els esperava

tot guarnit,

el silenci

responia a les carícies

i els dits

descordaven vestits

i reconeixien

una pell llunyana,

càlida, com cap dels dos

recordava.

Hores després,

el sol va demanar permís

i va marxar,

la lluna els volia cobrar

la quota de nit,

oferint una munió

d’estels eixerits

i un vent

que semblava

venir de mar.

Tornava el dia a néixer,

i amb ell,

tornava tot a ser irreal,

el miratge s’acabava

a la porta del pis,

tot s’havia d’oblidar.

El temps sense misericòrdia  

ja esborrava

aquells darrers instants.