Ve la nit
amb sa blanca nuesa
i et trobo amb mi,
càlida i oberta
als meus desigs.
Dolçament
venen els teus llavis
tendrament,
i la seva escalfor
regenera la meva vida.
La lluna envejosa
de la teva blanca nuesa
no vol entrar pel finestral
i ens deixa a fosques.
Els dits, tous,
aprenen a recórrer
de nou el camí
que ens separa
i solquen reconeixen
de cada pam
de la teva pell.
La llarga nit
s’acompleix lentament
i ens demana permís
el sol
per brillar un nou jorn,
ens troba endormiscats
en un llaç
de cossos enamorats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada