La solitud és un mirall de dues cares

La solitud és un mirall de dues cares,
en una el rostre és el més bell,
a l’altre, tot són imperfeccions.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus les paraules que vols
escrivint-se soles en qualsevol lloc,
a l’altre, els mots són rocs que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una els silencis són amics fidels
que et deixen somiar,
a l’altre, punyals que fereixen.
La solitud és un mirall de dues cares,
en una veus una vida eterna,
a l’altre, un mon que s’acaba.
La solitud és un mirall de dues cares,
si jo pogués cercar-la sempre
com una amiga a qui contar-li les meves cuites,
podria tapar la banda fosca del mirall,
però de ben segur
que sempre hi haurà moments
en que caurà el llenç
i em deixà el dubte de quina soledat
em fita aquell instant.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2012/01/la-solitud.html