i encara no ens acabem
de conèixer,
desfàs el fil del temps
a la vora del gran finestral,
mirant més enllà
dels somnis no complerts,
fitant entre sospirs
els nostres dits entrellaçats.
S’omple de baf
i s’entela amb la nostra escalfor
el vidre que ens separa
de l’exterior fred.
Sona dins nostre
el record del so d’aquella cançó
que vam fer nostra
i m’apropo als llavis
quan imagino el solo de saxo
retronant entre les parets de l’habitació.
Ballem en el silenci de l’estància
mentre els cossos en són un de sol.
No m’imagino mirar el rellotge
sense tenir-te al costat
i fer de mi la minutera del teu temps.
Però s’ha acabat l’instant màgic
on estaves amb mi
i sense dir-me adéu has emprés el camí
que et retorna cap a casa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada