La vida em dóna l’esquena,
i la veu en el silenci,
el dia quan es fa nit
i la nit quan surt l’albada.
Amics que marxen
i veig l’esquena allunyant-se.
Amors que es fonen
i queden de resta,
les cartes amb el remitent
mirant al cel
i els records esperant el futur.
Veig aquest quadre,
em dóna també l’esquena
i em sembla que no vol que el miri,
que d’alguna manera l’ofengui.
Però jo com sempre
m’estic equivocant.
Llisquen els passos trencant el so
amb les fulles mortes als peus,
quan sobre les roques
del terra fem el camí,
per avançar, retornar
o conèixer el que ens envolta.
El primer cop d’aquest passeig
és meravellós.
El segon,
notes els petits canvis en branques
o arbres caiguts,
floracions que abans no havies vist.
Després cada passeig
és un aprenentatge
del que veurem cada cop
que els peus
ens duguin pel ja vell camí.
Som sempre nosaltres,
és sempre el camí
i el que l’envolta,
però tots canviem
d’una manera o altra.
Vella cadira
que amb anhel em guardes
històries de vell.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2024/03/rescatats-xvi.html
Guarda la casa
com un tresor l’anima
que hi viu allí.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2024/03/rescatats-xvi.html
Aigua dolça i aigua salada
en un bes perdut i alhora trobat,
com l’aigua entre la sorra,
com la sorra plena d’aigua.
Infinits instants d’anar i vindre,
de vindre i anar com si fos un etern
retorn que mai s’acaba.
Un però que deix carícies,
carícies que acaben en petons.
