El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
La xafogor presagia pluja.
Em trec la roba
i abans de mitja nit
entro a poc a poc a la mar.
Trobo a faltat la llum de la lluna.
L’aigua em va cobrint
com una segona pell
que si hagués lluna escamparia
els seus rajos pels voltants.
Nedo amb la parsimònia
del que disposa de tot el temps.
Cauen les primeres gotes d’una pluja fina.
Surto lentament.
Em quedo sota l’aigua prima
esperant el so d’una veu
que em digui que m’eixugui,
però la veu no sona.
Recordo quina ha estat
la darrera vegada que l’he sentida.
Em ve a la ment, adolorida,
la imatge de tots dos acomiadant-nos.
Estic sol.
Ni la lluna m’acompanya.
Només el remor de l’aigua
de la mar encobreix
els meus pensaments.
Preciós preciós aquest poema, que també podria ser una bonica prosa poètica!!!Petonets.
Publica un comentari a l'entrada
1 comentari:
Preciós preciós aquest poema, que també podria ser una bonica prosa poètica!!!
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada