És l’infinit un vel penjat
d’un sostre eternament lluny.
Allí volem pintar
o escriure un futur que desitgem,
on de vegades el color
de la mar tota viva
oneja en el primer pla
d’aquest llençol.
I cada cop que el somni canvia,
meravellosament es distrau el llenç
i queda difuminat l’anterior futur,
per ensenyar-ne un de nou
i qui sap si... més polit,
més estimat.
Fins que arribi un nou somni
que tot ho desgavella.
1 comentari:
M'agrada molt el teu poema (resposta).
Moltes gràcies!.
Aferradetes.
Publica un comentari a l'entrada