Com una margarida passada,
desfullada,
per el jorn les hores primeres,
alhora que el sol escalfa la resta
d’una tija que va pansint-se
en apropar-se la tarda pintada
de tons foscos,
més propers al negre nocturn.
El dia que va cloent-se
en ell mateix,
deixa enrere la vivència compartida,
la llavor del proper record
que guardarem,
les darreres paraules
que voleiaven entre tu i jo,
meravelloses eines de so,
com un repicó esperat.
Clou el jorn amb el respirar suau
de qui dorm tranquil,
esperant renéixer de nou
amb la llum
d’una nova albada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada