Em
dius que portes
un
abric de tristesa,
cosit
a punxades
d’absència,
amb
fil de silencis.
Esperes
que passi la pluja
i
els núvols deixin lloc
a
un sol tímid a mitja tarda.
Estàs
trista,
prou
trista,
per
dir-m’ho mentre cantes
a
mitja veu.
La
guitarra pica les notes
que
ressonen dins meu
com
agulles de culpa
i
es claven a la gola
sense
fer sang,
i
no et puc cridar,
que
vinguis amb mi.
Estàs
trista,
prou
trista,
per
començar a plorar
gotes
gelades,
galtes
avall
com
un desglaç primaveral,
a
les afores d’una vall
on
descansa el teu trist cor.
Estàs
trista,
prou
trista,
per
pensar en mi
i
els meus mots
que
van recordant
aquell
amor mai confirmat,
entre
retalls de paraules
que
volen amb el vent,
cercant
pensaments
que
t’allunyin del plor trist
on
tots dos,
estem
navegant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada