Sona
la revetlla
d’un
ahir ja llunyà
i
recordo els braços
com
a serps amagant-se
rere
les robes primes
que
cobrien el cos
jove
i alegre,
descobrint
per primer cop
les
formes càlides
dels
pits durs i excitats,
mentre
els peus
d’una
aprenent
d’amant
em pujaven
cames
amunt,
excitat
entre totes dues
la
nit se’m feia llarga
i
la lluna somreia
la
meva ingenuïtat,
acalorat
entre cames i mans.
Fregant
els llavis
el
tou de l’orella carregada
d’arracades
que
volien jugar
gola
endins.
Xerrant
després,
mentre
dormia la gent,
sota
l’efecte amarg
d’un
cafè gelat,
a
les tantes de la matinada,
mirant
fotos
de
quant eres una infant,
plorant
llàgrimes silents
mentre
pensava i escrivia
els
primers versos
d’aquell
estiu,
en
que em deies adéu,
agenollat
als peus
d’un
estrep de tren,
que
et feia més petita
i
més llunyana
fins
fer-te oblit
dins
la teranyina
d’anys
que van venir després,
i
encara cerquen els dits,
mugrons
i pits,
mentre
s’escapen petons
cada
cop que vaig al llit
fent
del coixí el millor amic,
escoltant
versos i queixes
de
l’antic enamorat
que
no ha deixat de patir,
des
d’aquella nit
de
la revetlla d’un estiu finit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada