Des
del moment de l’adéu
el
meu cor és un rodamón
que
no deixa de buscar-te
com
a raó de viure.
Des
del moment que el sol
s’amaga
rere qualsevol horitzó
comença
el cor a pregar
per
trobar-te en el següent revolt.
Des
del moment que em sona una veu
com
el teu so et busquen els ulls
entre
la gent del voltant,
cercant
rialles i somriures,
com
els que m’omplies aleshores,
plegats
de mans,
robant
un bes enrojolat
i
unes carícies d’amagat
els
ulls dels companys
que
ja reien del nostre joc
de
fet i amagat.
Des
del moment de l’adéu
el
meu cor és un rodamón
que
no deixa de buscar-te
com
a raó de viure.
Esperança
que mai mor,
companya
inesgotable del record
amb
fons de color blau
amb
puntades de pluja caient,
camí
d’una tardor
on
el darrer so
fou
un adéu
que
mai entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada