Em dius amb ton silenci farcit
de somriures distants,
que res queda
del que fórem temps enllà.
Em dius que no recordes res
fora el ressò de les rialles perdudes
en aquell llunyà passat.
On resten els petons perduts?
Les carícies deixades a la vora del llit.
Els llençols carregats de la nostra escalfor.
Les nits d’estiu aplegats al finestral
del vell balcó.
Les mudes mirades,
sense mots que trenquessin l’instant.
Les llàgrimes regalimant
en les tristes nits de l'adéu.
I dubtes!
Omples de dubtes el nostre futur,
quan saps que el temps podria fer un salt
des d'aquell ahir fins l'avui que et demano.
Fou un error oblidar tot aquell amor
que esfilagarsat ens va anar separant
amb el so de festa,
de música de ball,
fent del comiat un sol cos enllaçat.
Pots de nou obrir les finestres
i treure el pols dels vells records?
Esperaré on sempre vaig guardar
la resta dels petons i les llàgrimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada