divendres, 11 de setembre del 2026

Alço la mirada per cantar el teu cant

 

Alço la mirada per cantar el teu cant.

Baixo la mirada per cantar el teu cos.

I la senyera de pell i sang voleia

amb la veu dolça de la gola estranya.

Miro el cos i canta el cor

i es ma senyera la roba

que porta d’argent, d’or,

de sang i d’ànima.

Com una victòria

que deix el braç en l’aire

i la boca oberta,

èxtasi de sons

que al silenci porta,

i mentrestant,

el somriure m’enamora,

la mirada em forada,

la carn m’atrau

i el braç m’estreny,

tot tant lluny,

tot tant cert,

com un sol bes,

com un vers sent cançó,

i la cantant.

Tu. I jo al costat

amb l’instrument sonant.

Obre la senyera

de sang tacada

que descobreix la carn ferida,

i tot només quan canta...

dijous, 10 de setembre del 2026

Deixo que la mar et vesteixi

 

Deixo que la mar et vesteixi

d’amant per a mi.

Que la joventut que viu el teu cos

sigui nit per a mi.

I la sorra blanca i fina de la platja

que volies el que tant em demanes

tenir amb mi.

Deixo que les ones mullin

amb salabror marina la pell daurada

besada amb mi.

Que la mirada abans

d’ulls de tristesa mesurada,

em mirin a mi de mirada caduca.

I la vida que em demanes,

se t’ofereixi lliscant

entre el teu cos

i el meu també distant.

dimecres, 9 de setembre del 2026

De nou semblen els teus ulls

 

De nou semblen els teus ulls

rius vesant aigües a la mar.

Plores absències que ma i tornaran.

Prems mentrestant la meva mà

silent al dolor tant teu com meu,

al teu per no poder parlar,

el meu per haver de callar.

De vegades em sento bufó

del teu personatge

i vull fer riure

a l’ànima que amagues.

De vegades en sento l’estàtua

de marbre blanc,

que escolta els precs

en parcs absents i solitaris.

De vegades em sento amant,

però l’estimada no apareix,

i em deixa sol amb el prec

que s’escapa del meu cor.

Però sempre a la vora el meu cor

silent del teu cor adolorit.

Vol veure el rostre

dels meu silenci al teu costat

i jo vull sentir gratar

amb mots el cor ferit.

Ja se que veus més lluny de mi

la recerca del que vas perdre

i jo tinc més a prop de tu

la pell que vull sentir.

dimarts, 8 de setembre del 2026

De nou visito el poble on vius

 

De nou visito el poble on vius.

Vaig com cada jorn

a seure a la taula del cantó.

Petita, rodona.

El cambrer sense cap mot

per part d’ell ni del meu costat,

en duu el diari, un tallat i una pasta,

elegida al atzar.

Llegeixo o faig veure que ho faig

mentre els ulls

et cerquen entre els vianants.

En un moment o altre et veig passar,

els anys t’han deixat com el record

guarda en el cor el teu prestatge

i la fermesa del teu mirar,

que llisca pel bar buscant

qui esta en la taula del cantó.

A aquesta hora , com no, jo.

Al girar la cantonada,

obro un bloc de dins l’americana.

Un bolígraf al que prem el botó

per escriure quatre lletres,

dos versos i un poema

que dibuixa amb lletres el que he vist.

Tardo cinc minuts,

just el temps perquè apareguis

amb la barra del pa,

pel meu costat.

Abans d’aparèixer,

deixo el full sota el plat del tallat.

Agafo el diari i vaig als esports,

miro que no llegeixo el titular més gros.

Tanco el diari i et veig d’esquena,

cerco el paper i ja no hi es.

Agafo un altre full i escric un nou poema,

aquest parla d’amor i petons perduts.

De mirades que es creuen,

i de llavis que no es besen.

Un nou crit d’amor callat.

Aparto el tallat i en el cendrer

que tinc al centre de la taula,

on deixo el poema d’amor perdut.

Trec un llumí de la butxaca

i encenc amb ell el poema de versos

que mai ningú més llegirà.

El full blanc amb tinta negra  o blava

es va fent negre,

es trenca i surt de vegades volant.

Alço la mà, el cambrer em veu,

deix els diners

i sense dir res marxo caminant,

de vegades sol,

de vegades amb un bastó,

però sempre amb una gran pena

que m’ofega el cor.

dilluns, 7 de setembre del 2026

De nou la mar et retorna a mi

 

De nou la mar et retorna a mi.

Molla escampes l’aigua

que el cabell goteja i sembla un anunci.

El biquini dues peces de cotó, ara xop,

s’arrapa a la pell i vol mostrar els seus secrets.

Em mires i cerques on deixo descansar la mirada.

Somrius, en el teu mirar.

Em se tot el que amagues de memòria

i se com es contrauen els teus muscles

a cada moviment ja sigui espontani o inesperat.

Ara veig com es mou la boca

i com em deixes volar un bes tant de cotó

com la poca roba que portes.

T’asseus al meu costat

estirant el teu cos llampant a la meva vora,

com si volguessis comparar

i sabés que en sortiria perdent.

Dius a qui ens mira qui sóc jo

quan em deixes als llavis els bes

que m’havies promès venint.

M’apartes el llibre de les mans

provocant mirades de rebuig,

t’asseus damunt les meves cames

i descanses el teu cap en el meu pit,

Com si volguessis dormir,

com si fos el somni

que tothom volgués somiar.

Jo al menys.

Al cap d’una estona

quan encara ens miren de reüll,

tu alces de nou el cap

i deixes navegar per la mar

de la teva boca

el vaixell perdut dels meus llavis.

Ancores aquest curt viatge

amb la llengua perfilant el llavi de sota,

mentrestant el meu pit

rep la visita dels teus

que volen fer una festa.

Et lleves.

Em llevo.

Camines.

Et segueixo.

Mes tard de nosaltres només se’n sabrà

pels sons espaiats

que sorgiran entre les cortines

que volen al vent de la vesprada,

esperant que el silenci de la nit

ens delati davant d’un món

que potser no ens vol entendre.